4-0 al Granada: victòria còmoda, però menys espectacular del que sembla.

EFE

En una setmana en què el València jugarà tres partits (cosa excepcional en un any sense participar en competicions europees), el primer es va resoldre molt fàcilment anit en noranta minuts més tediosos del que el marcador permetria suposar. El rival era, sobre el paper, molt inferior al València. Sobre la gespa, a estones, la diferència semblà inferior, però en les àrees, els llocs determinants, les prestacions i els resultats d'un equip i l'altre sí que van ser la nit i el dia. 

El començament del partit va ser decebedor. El Granada va eixir pressionant amb força, i va impedir que el València fera un joc fluid. Qualsevol passada mínimament atrevida era interceptada per l'equip visitant. Fins un xut d'André Gomes (un dels més inspirats, especialment al primer període), vora el minut vint, no havia hagut cap aproximació a la porteria de Roberto. S'estava veient un València espès, però l'escàs virtuosisme dels davanters del Granada i la fiabilitat de la nostra defensa feia que no hi hagués cap preocupació: si alguna cosa ha demostrat enguany el València, sobretot a Mestalla, és que l'afició pot confiar en què traurà els partits endavant. 

Després de la, fins el moment, jugada més perillosa dels nostres (un bon contracolp finalitzat amb centrada de Gayà que per poc no acaba en auto-gol del Granada), Javi Fuego, lliure de marca i pràcticament sense botar, va aprofitar que Mustafi i Otamendi concentraren els esforços defensius de la defensa rival i rematà de cap la centrada de còrner de Parejo. El migcampista asturià, que no estava tinguent el seu millor encontre, reviscolà, i estigué impecable en pràcticament cada acció posterior al gol. 

El segon gol, poc després, arribà per la banda dreta, una zona en què Feghouli (el millor de la nit, amb diferència), i Barragán van ser un malson per als d'Abel Resino. El primer habilità el segon, qui va regatejar amb un canyo al central del Granada; aquest, en veure's superat, va fer el gest d'agarrar al lateral valencianista, i Undiano Mallenco ho considerà suficient per xiular penal. Parejo no perdonà. 

En el segon període, altra vegada el que s'havia vist al principi. El València tenia moltes dificultats per treure el baló, i no s'acostava massa a la porteria rival. Fins a quatre pèrdues de balò en camp propi van permetre altres tants contracolps del Granada, però es va veure una cosa desencoratjadora per als seguidors de l'equip blanc i roig: el València podia permetre el nombre d'ocasions que feren falta, que no generarien perill. Cap "Uiiii!", en noranta minuts, cap intervenció meritòria de Diego Alves. El tedi s'apoderava de tot: els que sabien què fer en els metres finals, no s'acostaven a la porteria contrària, i els que s'acostaven a la porteria contraria, no sabien què fer. 

Els canvis no estaven tinguent massa efecte. Gomes per Enzo Pérez (que tornava després d'unes quantes setmanes) i De Paul per Rodrigo (pràcticament desaparegut) no van canviar la cara a l'equip. L'últim canvi, tanmateix, sí va ser important. Es retirà Paco Alcácer (partit regular, el del torrentí) i entrà Negredo, que va estar molt bé. En vint-i-cinc minuts de joc (menys, si tenim en compte que durant els seus deu primers el València no va poder fer-li arribar cap baló) el vallecà donà una gran assistència per al gol de Feghouli (preciós, i important perquè va permetre a l''algerià arrodonir la seua gran actuació) i marcà un gol de cap a centrada de De Paul a falta de pocs minuts per al noranta. Fins i tot estigué a punt d'acabar en gol una deixada de cap en l'àrea, però la "maneta" no es va poder completar. 

En definitiva, noranta minuts animats pels gols, més que per cap altra cosa, però que permeten mantenir la diferència amb el Sevilla i no despenjar-se de la lluita, difícil, pel tercer lloc. Dijous espera el Rayo, que no es juga pràcticament res però que en Copa del Rei ens va donar molts problemes, i diumenge, l'Eibar, que es juga tot. Continuarem confiant en treure els dos partits endavant: el València, enguany, s'ha fet merèixer el nostre crèdit. F.A.