 |
| Foto Levante-EMV |
N’hi ha ocasions en les que el
teu equip guanya i no et queda més que el regustet lleuger de la victòria avorrida
o afortunada, i n’hi ha ocasions que el teu equip perd i et sents orgullós d’ell
i satisfet per l’espectacle futbolístic que ha protagonitzat. El partit d’ahir
a Barcelona fou dels segons; un partit intens, d’alta qualitat futbolística i
en el que, fonamentalment en la primera part, el València va assolir una
estatura d’equip de Champions i va ser capaç d’espantar tant al Barça com a la
seua afició.
Passà, tanmateix, que el Barça és
molt de Barça, i davant alinea a tres figures galàctiques com són Messi, Neymar
i Suárez. Quasi res. Encara no havia transcorregut un minut de joc i els blaugrana
es van posar per davant. Un contracop vertiginós conduit per Messi va obrir la
pilota al cantó de l’àrea valenciana per la que entrava l’uruguaià, qui va
afusellar Alves d’un tret creuat.
Segurament el brasiler hauria pogut fer una miqueta més en eixa jugada.
Lluny d’espantar-se, lluny de
cedir terreny, llepar-se la ferida i lamentar l’efectivitat màxima dels
catalans, el València va continuar jugant a un ritme altíssim, pressionant
l’eixida de baló dels de Luis Enrique, obligant-los a jugar en llarg (!) i
amenaçant de manera continuada l’àrea de Bravo. Fruït de l’esforç generós i de
la pressió exercida pels de Nuno, Piqué va cometre penalti sobre Rodrigo.
Parejo va llançar-lo, mal, fluix i telegrafiant a Bravo per on anava a tirar.
Està clar que els penaltis només els fallen els que els llancen. Mala sort. Un
altre dia serà.
Tampoc el València va acusar la
decepció, i va continuar desplegant el millor futbol sobre el terreny de joc.
El centre del camp, el centre del camp!!!, dels de Nuno era molt superior al
del Barça, i en el minut 32 Paco Alcàcer va posar una preciosa pilota a la
dreta d’un Bravo que sols va respirar quan va veure que era el pal el que
impedia el gol del torrentí.
L’esforç i la solidaritat interna
del grup van ser immenses durant la primera part i l’equip, clar, hagué de
rebaixar-la durant la segona. Tot i amb això, el València mai no li va perdre
la cara al partit i no deixà de lluitar per l’empat fins al final. No va poder
ser. Ja en el minut 93, durant el darrer atac dels de Mestalla sobre la meta
barcelonista, un mal control de pit de Cancelo va propiciar un contracop de
Messi, qui va encarar tot sol a Alves. El brasiler va tapar bé la porta, però
no va poder evitar que el retruc tornara al peu de l’argentí: 2-0 i xiulit de
l’àrbitre.
Una derrota amarga però carregada
d’orgull. Tot l’equip va estar bé; tots a gran altura. Potser els canvis no
aportaren tot el que calia esperar, però ningú va amagar-se, ni va deixar de
buidar-se sobre la gespa. Gayà va eixir per Orban, i la faena que Messi ne dóna
va fer que les seues incorporacions a l’atac no foren les habituals. Cancelo va
eixir per Feghouli, descarat el xicot, però sense massa efectivitat; igual que
Negredo, lluitador com sempre, però ahir no va poder incrementar el seu compte
golejador.
Conclusió: un partit que va ser
tot un espectacle futbolístic, d’aquells que justifiquen no sols l’afició al
joc, sinó dels que es recorden per molt de temps. Encara que no podrem oblidar
que el marcador final va ser enganyós... i injust.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada