3-0 al Llevant, i sense despentinar-se.

Foto Levante-EMV

Calia guanyar-li al Llevant, sí o sí. Era necessari aprofitar els empats de l’Atleti de Madrid i del Sevilla, i els xicots de Nuno van fer la faena. Ara estan a un punt de l’Atleti i a tres, de nou, per davant del Sevilla. Tampoc és que el Llevant d’anit a Mestalla exigirà massa, però era imprescindible no deixar-li la menor oportunitat de creure en que podia treure alguna cosa positiva de la visita. Si en l’anada de la competició, al Ciutat de València, el Llevant va imposar-se a un València indolent, anit la cosa va ser distinta.

No és que els de casa es llançaren al coll dels granotes en xiular l’àrbitre l’inici del partit, no. El València va jugar quasi els noranta minuts al tran-tran, amb algun acceleró, fonamentalment en la primera part, i d’ahi van vindre els dos gols amb els que els jugadors se’n van anar al descans. La segona part va ser, si ho hem de dir francament, avorrida fins a dir prou. El Llevant no donava massa senyals de perill, i els jugadors del València semblava que havien justificat ja el jornal.

No va ser, per tant, un d’aquells partits per a recordar. Més aviat va ser un encontre en el que es va tirar d’ofici i l’equip va rendir a un nivell acceptable. Sempre, clar, en relació amb l’exigència dels contraris que, la veritat siga dita, no va ser molta. Prou tindrà que millorar el seu joc el Llevant si no vol patir per mantindré la categoria. Arguments, vist el que vam veure anit, no li’n sobren.

El millor que es pot dir de la defensa és que no vam tirar a faltar ni a Otamendi, ni a Gayà, ni a Barragán durant el temps que fou Cancelo qui cobria el lateral dret. Els tres del mig del camp, Parejo, André i Javi Fuego van mantindré el control amb solvència. Rodrigo entrava per l’esquerra i Feghouli per la dreta. Els laterals, Orban i Cancelo s’incorporaren amb èxit, i el segon gol, el de l’algerià, va ser un remat a centre de l’argentí. El portuguès Cancelo va ser, sens dubte el millor del partit, descarat en l’un contra un, entrant pel carril del 7 o fent-ne diagonal cap al del 8. I Alcàcer en punta, efectiu com és el xicot sempre que li arriben balons en condicions: un gol a passe de Parejo i un altre anul.lat amb un cert rigor. Notable també l’actuació d’Alves, amb un parell de parades compromeses que va resoldre de forma brillant. Cancelo passà a jugar la banda dreta quan Barragán va substituir a Feghoulí, i va continuar a un gran nivell. De Paul va entrar per André i Negredo per Alcàcer, qui va eixir ovacionat per la grada. Com l’afició del València té més ganes de que Negredo marque de les que puga tindre sa senyora mare, el golàs que va marcar ja en el descompte posà Mestalla dempeus, i l’ovació va ser de les que fan època. Que siguen molts per al vallecà, això és el que desitja tota l’afició del València.

Ara a pensar en el Barça. Dissabte a les quatre de la vesprada caldrà eixir al Camp Nou amb els cinc sentits, les sis potència i un parell d’ous durs. Amb quin Barça es trobaran els de Nuno? ¿Amb la màquina intractable de fer futbol que enlluerna o amb eixe equip que, per exemple, no va ser capaç de planta-li cara al Sevilla després de tindre’l contra les cordes amb un recital de joc durant la primera part?

Estan jugant-se molt els de Mestalla com per a no trencar-se la cara i l’ànima si fa falta en cada partit. El partit d’anada, a Mestalla, va acabar amb la victòria dels blaugrana en el darrer sospir de l’encontre per una pilota que engaltà Busquets, quan hauria estat molt més just un empat. Sabem però que el futbol és un joc del que  es poden dir moltes coses, però no que siga just.

Tanmateix, del que es tracta és de plantar-li cara al Barça, d’exigir-lo al màxim, de sorprende’l fins on això siga possible i, també, com va fer el Sevilla, de jugar al cent vint o el cent trenta per cent. Sols així els de Mestalla podran tornar a casa amb algun premi a la butxaca. Ausades que fan falta eixos premis en forma de punts.