Decepció a la gallega en Mestalla.

Foto Levante-EMV

L’afició del València va anar ahir a Mestalla com el que va a una festa; una festa de diumenge, emocionant, sí, però una festa. Després d’empatar al Bernabeu i deixar el Reial Madrid al marge del campionat i havent arribat al darrer partit a casa ocupant posició de Champions, tot eren flors i violes que presagiaven una vesprada alegre amb la que concloure la temporada a casa. El València depenia exclusivament d’ell per a classificar-se matemàticament per a la màxima competició europea, i no va saber aprofitar la seua situació d’avantatge sobre un Sevilla que fa setmanes està intentant desplaçar els de Nuno de la quarta posició del campionat.

La decepció d’ahir, llavors, va ser de les grosses. Esperava l’afició blanc i negra que, com així va passar, el Barça assegurara el campionat derrotant els matalafers a Madrid. Això podria deixar l’Atleti a un sol punt i, somniaven, la tercera plaça encara seria possible. El públic va fer tot allò que estava a la seua mà: va animar de valent des del principi els seus jugadors, va mantindré els càntics i el suport fins al xiulit final de l’àrbitre, però els xicots no van saber fer un segon gol als gallecs.

Tot semblava a favor al principi. El Celta és un bon equip, que va començar cedint la pilota i el terreny de joc als de Mestalla. Més de sis minuts van tardar els celtinyes en travessar la ratlla del mig camp, i quan ho van fer van aconseguir un córner que va significar un gol.

El València va acusar el gol, però així i tot va posar carn a la graella com per a remuntar. Sense èxit però. La lesió d’André Gomes, ben al principi del partit, va privar l’equip d’un dels seus homes més incisius. L’eixida d’Enzo Pérez en el seu lloc va aportar ben poca cosa. De veritat van pagar-se 30 milions per aquest xicot? Feghouli, va tindre una vesprada per a oblidar. Tret d’un parell o tres d’internades pel carril del vuit o per la banda dreta, va guanyar-se els xiulits de la grada per cometre errors impropis d’un home de la seua categoria.

El València jugava a ràfagues. De vegades amb fúria, de vegades amb parsimònia, quasi sempre per dins en no poder entrar per les bandes. Que a l’equip li manca gol és una evidència, però que justetament ahir, quan calia rematar la faena de la temporada, no foren capaços de remuntar un gol en contra des del minut 7, és molt decebedor.

Les entrades de Negredo i De Paul tampoc van servir per a guanyar. És cert que una falta botada per Parejo va ser mal rebutjada pel porter gallec i que Otamendi la clavà entre els tres pals. Era el minut 70, quedaven vint minuts, i Nuno va decidir jugar amb tres defenses, tot prescindint de Mustafí. Va ser inútil.

Tan a prop del 2-1 com de l’1-2 vam estar els darrers deu minuts. Ja la parròquia era sabedora de que el Sevilla havia remuntat el 0-1 inicial de l’Almeria, així que va estar espentejant l’equip fins al darrer segon. Sense èxit.

L’única bona notícia és que el València continua dependent d’ell mateix. Cal igualar a Almeria el resultat que el Sevilla obtinga a Màlaga. Ara bé, convindria no especular i eixir al camp disposats a enviar als andalusos a l’infern de la Segona Divisió. L’Almeria es deixarà la pell perquè tot i que no depèn d’ell, encara pot mantindré la il·lusió que una combinació de resultats li permeta romandre en primera.

Així doncs els de Nuno hauran de resoldre a l’estadi dels Jocs de la Mediterrània la faena que ahir no van saber resoldre a Mestalla. Esperem que així siga, i que la decepció d’ahir, tot i amarga, siga un accident que no impedisca estar la temporada pròxima entre l’elit del futbol europeu.