En un partit tan dolent com emocionant, el València va assolir l’objectiu marcat per a la temporada: retornar a la Champions League, la màxima competició del futbol europeu, aquella en la que se citen les esquadres més llorejades del Continent.
Del partit d’Almeria depenia el ser o no ser de la pròxima temporada: des dels ingressos pels drets de la UEFA a l’interés de jugadors de primer nivell mundial per fitxar per l’equip de Mestalla. Haver perdut anit a la ciutat andalusa significava malbaratar tota la faena feta durant la temporada. Una temporada que hauria estat més que excel.lent si no haguera estat per determinats partits als quals el València no havia sabut fer valdre ni la seua jerarquia, ni la seua vàlua, ni la seua experiència d’equip gran d’Europa. Derrotes com les de A Corunya, al Ciutat de València front al Llevant en la primera meitat de la Lliga o l’empat la setmana passada a Mestalla front al Celta, tanmateix, no poden fer oblidar les victòries i els empats front al Barça, el Reial Madrid, l’Atleti de Madrid o el mateix Sevilla [que anit volia amargar-nos la festa i va estar a punt d’aconseguir-ho]. Aquelles derrotes citades, aquelles molt particularment, però també la manca de força per a doblegar el Celta fa uns dies, havien fet que la partida a l’estadi dels Jocs de la Meditarrània fora un tot o res per al València.
L’afició valencianista ja sap el que és patir des de fa generacions. Fa unes setmanes l’avantatge front al Sevilla era important, i convidava a la tranquil·litat, tant i més perquè els d’Emery estaven jugant la Copa de la UEFA i se’ls hi suposava un desgast físic molt superior al dels de Nuno. Deset partits més que els de Mestalla han jugat els del Sánchez Pizjuan, i han arribat al tram final de la competició com un bou, i encara jugaran la final de la Copa europea que, cas de guanyar-la, els inclourà en la Champions.
Doncs bé, tot això, la necessitat d’assolir l’objectiu marcat a l’inici de la temporada amb el quart pressupost de la categoria, va pesar a les cames i al cap dels jugadors que Nuno va posar sobre el terreny de joc. Tant i més quan l’Almeria va avançar-se al marcador quan encara no havíem arribat al minut 9. Els aficionats saben quant li costa al València remuntar un marcador advers; com saben que la fluïdesa i la potència de joc quan juguen amb el vent favorable del marcador es converteix en plom a les ales quan la situació és la inversa. Així que ben prompte començà el patiment.
Vint minuts després, afortunadament, la potència i la col.locació d’Otamendi –eixe central del que estan enamorats més de la meitat dels entrenadors europeus- va significar l’empat. Malauradament, en una jugada desgraciada, tan sols vuit minuts després, els de Sergi Barjuán van avançar-se de nou. Nervis, tensió extrema, negres auguris fuetejaven els aficionats davant els televisors, quan Feghouli va empatar de nou el partit. Va resultar d’una jugada de laboratori, encetada des d’un córner. Eixe marcador va fer que el xiulit de l’àrbitre assenyalant el descans resultara música simfònica. 2-2 i als vestidors, mentre la parròquia esperava que Nuno premera alguna tecla per a canviar la dinàmica de l’encontre en la segona part.
Va entrar Negredo per Pérez [quasi inèdit l’home] i, poc després, Piatti per De Paul. Les notícies de Màlaga no podien ser pitjors. El Sevilla va arribar a posar-se 0-3 en cosa de minuts. Amb eixos resultats el València estava fora de la Champions. Com les desgràcies sempre venen per parelles, si més no, Alves hagué de retirar-se lesionat i va entrar Yoel.
Pocs minuts després, cap al 35 de la segona part, el jove porter va servir de mans a Feghouli, qui va avançar uns metres i posà una pilota en profunditat a Paco Alcàcer. El central de l'Almeria va perdre la disputa i el de Torrent encarà Rubén, i no va fallar. Goooooooool!!!!, van sentir en estèreo els aficionats, pel televisors i per les finestres. Faltaven deu minuts i un temps afegit que se sabia llarg pel temps d’atenció a Alves.
Expulsió de Parejo per segona groga en el 43, i a jugar amb un home menys el que faltava i cinc minuts afegits. Taquicàrdies a tort i dret, nervis desbocats, ansietat davant un rellotge que no avançava.
Finalment sí, finalment l’àrbitre xiulà el final. El que marcava el descens de l’Almeria –que havia jugat amb molta dignitat- a Segona divisió, i la quarta plaça per al València, que havia fet inútil el llarguíssim esprint del Sevilla. Ara, amb un balanç apressat, val a dir que és una classificació justa. El València ha jugat molt bé una gran quantitat de partits, particularment a Mestalla, però no sols. També ha fallat encontres que hauria d’haver resolt amb més autoritat, però... així és el futbol.
Finalment Mestalla serà un estadi de Champions de nou. A més a més, el cor havia resistit i els infarts no van produir-se. Alegria i color.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada