Una victòria merescuda que reforça les aspiracions del VCF.

Foto Levante-EMV

El València, jugant a Mestalla, altra vegada, diumenge a les 12, ha aconseguit una victòria merescuda front a un dels seus rivals més incòmodes dels últims anys. Avui ha fet menys ràbia renunciar a l'estona entre els llençols, a l'excursió de diumenge i a la picaeta del migdia que no pas el darrer partit a casa, en què el partit fou més aviat lamentable. No és que els de Nuno hagen fet un partit meravellós, però s'han mostrat sòlids en totes les zones del camp i superiors a un rival irregular però indubtablement perillós. 

Ha tornat Nuno a eixir amb Javi Fuego i Enzo Pérez al mig, protegint a Parejo, però avui sí que ha funcionat la dupla de migcampistes defensius. Enzo Pérez ha fet el seu millor partit fins ara amb la samarreta valencianista. L'argentí no destaca, potser, per repartir joc en llarg, però front als de David Moyes ha estat molt participatiu, poderós en la conducció, sacrificat en la pressió i pràcticament imbatible a l'hora de protegir l'èsferic. 

La Reial Societat ha començat bé, de manera que en els primers minuts s'ha acostat a la porteria de Diego Alves més que en cap altre moment del partit. No obstant això, poc a poc el València ha anat prenguent el domini del joc, i prompte ha arribat el perill al nostre favor. Els nostres migcampistes superaren als Xabi Prieto, Pardo, Granero i al xiulat Canales. Avui, front a eixe equip, semblava més lògica l'aliniació de Fuego i Pérez. D'altra, Piatti estava inspirat, Feghouli veloç i els respectius laterals (Gayà i Barragán), si bé no pujaven constantment, sí van protagonitzar diverses incursions amb perill. 

Els problemes per al València només van arribar a partir de pèrdues de baló derivades d'una excessiva complicació a l'hora de traure'l jugat des de la defensa. Al principi del partit, una gran combinació entre defenses i migcampistes que va superar la línia de pressió visitant va atraure les lloances de l'afició; però va ser quasi contraproduent, perquè els successius intents posteriors (segurament motivats per l'èxit inicial) donaren lloc a recuperacions de la Reial en camp contrari. Si bé no hi hagué excessiu perill, sí que era irritant eixa tendència a la filigrana en una zona tan compromesa, i amb equips com el donostiarra, cal no concedir-los res. La lesió, cap al minut 43, d'Otamendi (que moments abans havia tingut l'ocasió més clara del primer període), va fer que esperàrem amb impaciència el xiulit de l'àrbitre. 

El segon temps va ser millor. Negredo començà a tocar-la amb encert, Feghouli va continuar a la seua i Piatti es va erigir en protagonista absolut. Un baló després d'una treta de banda mal defensada va permetre a Parejo posar una centrada forta i l'argentí, menudet, només va haver de posar el peu: quasi sense voler, i després de pegar en un defensa i al pal, marcà. Més mèrit va tenir el segon gol. Gran passada amb rosca de Barragán a la carrera de Feghouli centrada perfecta de l'algerià, i altra vegada Piatti, esta vegada amb més intenció, aparegué al segon pal per posar els tres punts de la nostra banda definitivament. 

Tot i el marcador els nostres seguiren intentant ampliar les diferències, i a punt estigueren Negredo i Rodrigo d'aconseguir-ho (el primer amb un remat ben difícil que pegà al lateral de la xarxa; el segon, amb un remat que degué anar dins després d'una gran jugada per banda esquerra). En qualsevol cas, el final del partit va ser inusualment tranquil, i encara va donar temps a que es feren càntics referits al vergonyós incident de l'alcaldessa de diumenge passat. Sense conèixer veritablement les intencions dels membres de la Curva Nord, però coneguent els seus antecedents, sembla que es pretenia recolzar a Rita. Ver para creer. F.A.