Empat de gladiadors al Manzanares.

El partit d'anit a Madrid entre l'Atleti i el València va ser un combat amb més múscul que futbol. Va ser un xoc de dues locomotores, una (l’Atleti) lleugerament més ràpida i vertical que l’altra (el València), però de molta potència totes dues. De la topada van botar espurnes durant els noranta minuts. Tretze targetes grogues i una roja (per doble groga a Javi Fuego), quantifiquen la duresa –no violència, això no- amb la que es va lluitar per cada pilota i per cada pam de terreny.

El Manzanares no és un camp fàcil, això ja ho sabíem. Ni l’equip del Cholo tampoc, per la qual cosa no vam sorprendre’ns l’encontre. El públic espentejant de valent als matalafers, i els jugadors mossegant la brossa si molt convenia per arrimar-se a la porteria d’Alves.

L’Atlètic de Madrid sap al que juga: intensitat màxima, acceleració, verticalitat i propensió al joc aeri, a jugar la pilota per dalt sobre l’àrea contrària. De fet, l’encontre d’ahir va ser una demostració de les qualitats de l’equip. Els de Simeone van posar tot l’empeny en intimidar als de Nuno a força de posar balons sobre l’àrea, encara més del que hem vist altres vegades. No importava si la falta en contra del València era més o més lluny de l’àrea. Inclús des de la ratlla del mig camp, les ordres del míster argentí eren clares: baló a l’àrea. Quan Gabi o Koke la posen ben posada, l’objectiu és que la pilota no ixca de l’àrea contrària: un, dos, tres jugadors matalafers lluiten per dalt, tot procurant que el baló circul.le i els defensors no l’allunyen: en algun moment pot produir-se un error dels contraris i, com anit, la pilota pot ser rebutjada sense la força suficient fins a caure als peus d’un atacant (anit va ser Koke), qui remata i marca. En el pitjor dels casos, amb tanta gent acumulada en tan poc espai, sempre pot haver-hi una mà, una patada, un penalty a favor. Les torres del València, singularment Mustafi, Negredo i l’imperial Otamendi, van tindre que fer dos jornals cadascun per aquests motius.  

En la primera part, particularment després del gol de l’Atleti, els madrilenys van ser superiors al València, que no trobava la forma d’acostar-se a Moyà. De fet no va disparar en cap ocasió a porta i no va treure ni un miserable córner. Negredo aportava més defensant que en atac; les bandes estaven per sota del rendiment habitual, singularment la dreta. Feghouli va tindre una nit poc lluïda i Barragán va centrar en tres o quatre ocasions amb tan poc d’encert que ens recordà el que era fa uns mesos. Al centre del camp es lluitava pel control del baló, sense un guanyador clar.

En la segona part, i amb el marcador a favor, els matalafers van continuar a la seua, però el València va començar a carburar. Rodrigo va entrar per Feghouli, i la cosa va animar-se una miqueta més, també perquè els de Simeone havien fet un gran esforç físic. El primer córner del partit el va llançar el València en el minut 28 de la segona part, i quatre minuts després una falta sobre l’àrea llançada per Parejo obligà a una estirada a Moyà, qui en compte de treure la pilota cap a fora la va fer cap a dins, i allí estava l’amic Mustafí per a marcar de cap el gol de l’empat.

Ja no es mouria el marcador, i podem dir que l’empat va ser un resultat just. Ningú dels dos equips farà ombra al Barça i al Madrid en aquesta temporada, així que lluitaran pel tercer i el quart lloc de la classificació per a entrar en Champions. Els madrilenys estan un punt per damunt dels valencians, però en cas d’empat final a punts, la victòria a Mestalla i l’empat al Manzanares afavoriria el VCF. Un bon resultat, llavors el d’anit. Futbol no n’hi hagué molt, però els gladiadors van donar espectacle.