Tres punts més a compte d’un Depor que no és ni l’ombra del que va ser.

El Depor va eixir a la gespa de Mestalla i no va passar res. La rivalitat extrema que el jovent valencianista no pot recordar, s’ha diluït. El Depor actual té poca cosa a veure amb aquell Superdepor que tan bon futbol desenvolupava en la primera meitat dels anys noranta del segle passat. Anit a Mestalla l’equip gallec va passar amb més pena que glòria. Sorprèn recordar els tres gols encaixats i els tres punts perduts a Riazor aquesta mateixa temporada.  Eixos punts, més els tres perduts al Ciutat de València amb el Llevant, sumat al punt que Busquets va furtar-li als de Nuno en el darrer sospir del partit contra el Barça, tindrien a hores d’ara al València lluitant per la Lliga.

No plorem, tanmateix, per la llet vessada. El València està signant la millor temporada pel que fa als punts aconseguits a aquesta altura del campionat, i és el millor equip jugant a casa, on només ha perdut amb el Barcelona en aquell amarg partit abans esmentat.

El d’ahir no passarà a la història del futbol, ni els xiquets el guardaran en la memòria com una nit inoblidable. La nit d’un divendres previ a la setmana fallera va deixar, tot amb tot, una bona entrada a Mestalla. El respectable sempre ompli l’estadi, sinó de gom a gom, sí de manera generosa. Això independentment que la LFP els obligue a anar un diumenge a les dotze o un divendres a les nou de la nit. El partit va ser un d’aquells en els que el més important és que et quedes amb els tres punts, que en aquest cas han aprofitat per a posar-se tercers, i clavar-li pressió a l’Atleti de Madrid que haurà de treure algun profit en la seua visita a Cornella. Això, clar, si no vol veure’s relegat a la quarta plaça.

Els de Mestalla van fer un partit sobri, sense massa alegries i, podríem dir-ho així, esperant que el Depor caiguera com a fruita madura. No cal més que pegar-li una ullada a les estadístiques de l’encontre. La primera part va ser vulgar, sense alardons de cap tipus, amb una pugna pel control del mig del camp, amb errors per totes dues parts i com si el València jugara a una velocitat inferior a la que podria desenvolupar. Algunes ocasions van produir-se: dues de Negredo i una de Vezo que, malauradament, no van acabar en gol. Preocupant és ja la sequera del vallecà, tot i que no n’hi ha dubtes del seu compromís i del paper que fa en atac. El problema és que Negredo ha de marcar gols i, ara per ara, no està fent-los. Ja sabem com això desequilibra als golejadors. Diu Nuno que ja arribaran, que està segur. Doncs que així siga.

En la segona part el València va clavar una marxa més. L’eixida de Feghouli per la dreta, en substitució de Rodrigo, i el tàndem Gayà-Piatti per l’esquerra van dinamitzar el partit. Piatti, sempre amb picardia i habilitat va aconseguir un penalty que Parejo va transformar amb seguretat. Poc després, l’eixida d’Alcàcer en substitució del lesionat Negredo, va ser la puntilla per als de Víctor Fernández. La primera pilota que tocà el de Torrent va fer que el 2-0 pujara al marcador.

A partir d’ahir, els gallecs van donar la impressió que tiraven la tovallola, i el València es va limitar a controlar el partit com cal. Sense deixar de pressionar l’eixida de baló del Depor, generosos en l’esforç els homes de punta. Entre ells, cal destacar a Parejo, que va buidar-se anit a Mestalla.

En conclusió: un partit més efectiu que lluït, amb un València en xifres de record i molt superior a un Depor d’A Corunya que no va ser enemic per als xicots de Nuno. Peter Lim, present a la llotja, compta les seues assistències a Mestalla per victòries. A veure si és de veres que el València es consolida com un equip seriós, sense enfrontaments ni picabaralles internes, lliure de furtamantes i de profitosos de tota classe i condició, i retorna a Europa per la porta gran. Això és el que l’afició es mereix.