0-4 a Elx. Cal ser realistes, però n’hi ha motius per a somniar.

Foto Levante-EMV

No esta acostumada l’afició del València a veure partits del seu equip amb la tranquil·litat del disputat ahir a Elx. Una queixa freqüent a Mestalla és que sempre n’hi ha que patir, també en els partits en els que l’equip de casa acaba imposant-se. Doncs anit, al Martínez Valero, els moltíssims seguidors valencianistes que van acompanyar l’equip s’ho passaren d’allò més bé... i molt tranquils. Encara més els qui van veure’l per televisió, que van poder comprovar com els de Nuno controlaren el joc des del principi fins a que l’àrbitre xiulà el final.

I no la toca mal l’equip de Fran Escribà, no senyor. A més, van posar intensitat i ho van fer noblement, sense abusar de les faltes i, encara menys, de la duresa en el joc. Durant la primera part, tot i l’entusiasme i les ganes dels blanc i verds, la impressió generalitzada era que el València podia marcar en qualsevol moment. La banda esquerra va ser un malson per als migcampistes i els defenses de l’Elx. Gayà i Piatti van amargar la nit als seus marcadors, i el públic aviat va adonar-se’n que la freqüència de la percussió havia de donar fruït tard o d’hora.

Al València li van anul·lar tres gols ahir a Elx. Dos a Paco Alcàcer en la primera part i un a Feghouli, i els tres van estar ben anul·lats. Això ho saberem després de fer proves i més proves en la televisió. És a dir que els jutges de línia van encertar per centímetres, com a poc en dues de les ocasions. Així i tot, els de Mestalla van guanyar 0-4. Fou, per tant, un equip dominat pels visitants i amb màxima efectivitat golejadora.

Quan ja semblava que arribaria el descans sense gols, Gayà pujà una vegada més, tocà per a Alcàcer qui li la passa a Piatti; l'argentí la posà al segon pal, sobre la ratlla i Feghoulí a primer toc la posà al centre de l’àrea menuda per a que André la clavara dins la porta il·licitana. El segon gol va ser del de Torrent, que està en ratxa: André li la posà i Alcàcer tocà a gol. El tercer, en pròpia porta de Roco, qui volia evitar que el passe de Barragán li arribara  Negredo que havia eixit per Alcàcer. I el quart, una cabotada imperial d’Otamendi a un córner magníficament executat per Piatti. Van ser quatre i pogueren ser més. Si no fou així va ser perquè el València alçà el peu quan els d’Escribà tiraren la tovallola després del segon gol en contra. Així i tot, encara, com hem dit, n’entraren dos gols mes.

Els números que està fent el València són de record, particularment els de 2015. L’equip funciona, cada vegada amb més confiança, amb contundència i amb seguretat darrere. Des d’aquí comença a organitzar-se el joc, que passa per un centre del camp sòlid i solidari, amb les dues bandes canalitzant les incursions, particularment la de l’esquerra. Amb Alcàcer davant, l’home és capaç d’embocar qualsevol pilota que li arribe en condicions i ell sap posar-se on toca. Quan és Negredo l’home de davant, sovint arrossega defenses i obri via per que la segona línia entre a l’àrea contrària. I al de Vallecas en elgun moment recuperarà la capacitat de fer gols que li és pròpia.

Anit a Elx, el València se sentia còmode. Tot i que la possessió li va ser lleugerament favorable (51/49), no va tindre cap problema en deixar que l’Elx duguera el pes del partit en diverses fases del mateix. A la menor oportunitat, una pèrdua de baló dels il·licitans, una recuperació al mig del camp, un baló en profunditat, li aprofitaven al València per dur la tremolor a la grada del Martínez Valero. I, paral·lelament, també duia la tranquil·litat a la parròquia de Mestalla.

Va debutar Tropi, un jove canterà que a penes va tindre uns pocs minuts de joc. No va ser obstacle per a que el xicot, que va eixir per Parejo, demostrarà que tenia ganes i que no li falta velocitat i qualitat. Va ser, junt amb la victòria una de les bones notícies de la nit. Després que Del Bosque no haja convocat cap jugador del València per al pròxim compromís de la Selecció, el mal regust de boca desaparegué per la victòria i perquè el paró de quasi quinze dies el passarà el València en la tercera posició de la taula de classificació.

Queda Lliga encara, però l’equip te molt bon color de cara. La Champions es veu cada cop més a prop i, el que encara és millor, podria aspirar-se a entrar directament, sense haver de jugar la fase de classificació. Cal ser realistes i no oblidar com de difícil és l’empresa que es persegueix, però l’equip dóna motius per a somniar en un futur esplèndid. De joc i de resultats. Que així siga.