Un pas arrere. El València no va poder amb el Vila-real.

Decebuda va eixir la parròquia valencianista de Mestalla, ahir de vesprada. Els de Nuno no es van guanyar el jornal, desencertats, mig atabalats i, de vegades, donant la impressió que estaven pensant més en la mona de pasqua que en fer-li un gol als de la Plana.

El partit va ser fluix, molt fluix. S’esperava més dels dos equips, però el marcador no va obrir-se en els 95 minuts de joc. El Vila-real va anar de més a menys, i el València al contrari. Durant els primers quinze minuts, Asenjo haguera pogut anar-se a prendre un cafè als vestidors, perquè el València a penes va passar del mig camp.  Després les forces van començar a equilibra-se, però sense massa alegries per a cap dels contendents. En la segona part, el València va posar una miqueta més d’intensitat i els de Marcelino van acusar l’esforç fet. Tanmateix, ni Alcàcer, ni Piatti, ni Rodrigo, ni Negredo van ser capaços d’obligar el porter groguet a arreplegar la pilota de dins la xarxa. Els últims minuts foren de gran tensió, i la grada va voler ajudar l’equip amb la seua empenta a una victòria heroica,  però no va poder ser. Asenjo, fonamentalment ell, va evitar que l’afició blanc i negra començarà la pasqua amb una alegria forta.

El canvi de tendència va tindre molt a veure amb l’entrada de Rodrigo. Va substituir un Feghouli que ahir va passar sense pena ni glòria, ineficaç i lluny de la seua versió òptima d’altres partits. La banda dreta va ser poca cosa fins l’entrada de Moreno, mentre que l’esquerra, molt més activa amb el tàndem Gayà-Piatti, no va tindre l’encert d’altres vesprades. Alcàcer va ser un nàufrag, el pobre, al que li van arribar molt poques pilotes dignes de tal nom. Va lluitar com sempre, va pressionar, però sense resultats.

El centre del camp, amb Javi Fuego, Parejo i André Gomes no va tindre la manilla de comandament excepte en el quart d’hora final. Algunes accions voluntarioses del portuguès i poca cosa del madrileny. La defensa sòbria, tant amb Gayà com a Orban, que va substituir-lo. Bé els dos centrals, encara que de vegades el respectable agrairia que tragueren les pilotes compromeses amb més contundència i capa les bandes, mai cap al centre. Alves bé, gràcies. Bé sota els pals, però eixe xicot tots els partits ha de treure molt malament de porta en alguna ocasió i regalar-li el baló als contraris: ahir en dues ocasions, quasi seguides. Un problema molt seu és, també, esvarar-se. Ahir no, però sempre la graderia conté la respiració quan l’home ha de treure amb els peus. Seria d’agrair, per dir-ho tot, que no l’enviara massa pilotes per dalt a Piatti. L’argentí no és, precisament, Drogbà, i no se li pot demanar que baixe balons per als quals li farien falta dos pams més d’altura i trenta kilos de pes.

En conclusió: un mal partit dels de Mestalla. Han cedit el tercer lloc a l’Atleti, i el Sevilla va com una moto. Veurem què passa dijous a Sant Mamés, però si s’ha de fer alguna positiva serà jugant més i millor del que ahir vam poder veure davant el Submarí Groguet. Jugant així, francament, va a ser molt difícil jugar Champions la temporada pròxima. I seria una pena, però és que en el futbol cal marcar gols; i si no ne marques, el millor que pots aconseguir és empatar, com ahir en una vesprada avorrida i gris, malgrat el sol de primavera.