A Còrdova, tres punts en un partit en blanc i negre.

Foto Levante-EMV

Ja sabem que al futbol allò que realment importa són els gols, i que a la Lliga allò que realment val són els punts. Ahir, a Còrdova, el València va fer un gol més que els amfitrions i va tornar-se’n a casa amb els tres punts a la butxaca. Comptat i debatut, llavors, tot un èxit. I molts més que vinguen així. De fet, quan encara queda molta temporada per davant, el València ja ha sumat els mateixos punts amb els que va finalitzar la temporada passada.

Ara bé, el partit que el València va jugar a Còrdova contra el cuer de la Primera Divisió –i vist el que vam veure ahir tindrà difícil mantindré la categoria− va ser molt gris. Va ser un partit en blanc i negre, lluny dels partits en tecnicolor que els de Mestalla han fet de tant en tant en aquesta temporada. Una primera part per a oblidar i una segona un poc més decent, però igualment poc atractiva per als aficionats.

Imprecisions per a donar i vendre; pèrdues de baló perquè el contrari posa més energia en la disputa, a cabassades; passes llargs que arriben a destí, ben pocs; patiment amb les pilotes que busquen les esquenes dels centrals, massa i tot; una banda dreta menys efectiva que l’esquerra, també; un centre del camp que falla en els passes interiors, cridaner. Aquesta va ser la creu.

Però també hi hagué una cara: tres paradons d’Alves, un d’ells un remat de cap a boca de canó que el brasiler desvia per dalt del travesser de forma miraculosa; i, especialment, una gran efectivitat en atac. Un primer gol, preciós, d’André Gomes a passe de De Paul; i un segon gol, de Piatti, que va entrar perquè de vegades també el València ha de tindre una  miqueta de sort, ja que el remat de l’argentí va ser dolent fins a dir prou. Algunes altres rematades, com una de Feghouli o una altra de Parejo, hauríen pogut pujar al marcador amb major mereixment.

Van guanyar els tres punts que, com ja hem dit, és el que al remat importa. Però, seria desitjable, també, veure jugar els de Nuno amb més alegria, amb més contundència, amb més seguretat, amb més domini sobre els contraris que són explícitament inferiors. De vegades, amb massa freqüència i tot, els valencians semblen jugar a futbol platja amb una pilota de Nivea.

Massa balons mollets sobre l’àrea contrària, que són insuportablement fàcils per a la defensa contrària. Massa horitzontalitat en els passes, amb massa de parets impossibles. Massa dificultats per superar les línies del Còrdova. Els de Djukic, juntets en dues línies dins el seu camp, posaren en massa dificultats –especialment en la primera part− a un equip que vol estar l’any vinent a la Champions.

Ahir el mig del camp no va carburar bé. Particularment Parejo, un home que és clau en la bona circulació del baló, va estar bastant apagat. Rodrigo i De Paul també van rendir per sota del que d’ells s’espera. La substitució dels dos per Feghouli i Negredo, respectivament, va donar-li als de Mestalla més potència en atac. La que va fer falta per a remuntar l’empat –de penalty rigorós, xiulat a Otamendi− quan quedaven poc més de quinze minuts de partit. A partir d’eixe moment, els de Nuno van posar-li més ganes i més qualitat al seu treball i l’empat caigué del costat del València. La sort va somriure Piatti, qui va veure com un baló rematat més que malament es col.lava a la porteria dels andalusos. Era el gol de la victòria, el dels tres punts, però van ser, ja ho hem dit, els d’un partit en blanc i negre.