 |
| Foto Levante - EMV |
Jugaven els de
Nuno sense Otamendi, un home que no havia faltat més que en dos partits d’aquest
temporada, i el portuguès va decantar-se per fer jugar a Orban de central en
detriment del jove Vezo. És una preocupació per al míster valencianista i,
també, per als aficionats, la quantitat de gols que l’equip encaixa. Una
mitjana d’1.08 per partit, una barbaritat per a un equip que aspira a fer coses
en Europa. En cap encontre del 2015 s’ha mantingut la porteria a zero, i dels
27 partits que s’han jugat en el que portem de temporada, sols en mitja dotzena
s’ha mantingut la porteria imbatuda. A més, quan Otamendi havia faltat a la
cita [Rayo i Almeria] l’equip havia encaixat sis gols.
Preocupava, a
més a més, el baix rendiment dels valencians lluny de casa. Molt del bon futbol
i del compromís que s’ha demostrat a Mestalla s’ha evaporat en allunyar-se del
cap i casal. Sense anar més lluny la setmana passada a Màlaga. De fet, dels
trenta últims punts disputats fora de casa, el València no ha aconseguit ni la
meitat; exactament han sigut tretze. Molt pocs si l’objectiu és entrar en
Champions la temporada pròxima. I encara més si veiem com està jugant l’Atleti
de Madrid i el Vila-real. Això per no parlar del Sevilla, que ahir va punxar a
Getafe, i ja ha estat superat [momentàniament] pel València a la classificació.
El partit d’ahir
a Cornella va ser un partit poc vistós. Un encontre molt igualat que es va
decidir pels detalls, i que pel que fa al València va sustentar-se en quatre
homes: Alves, Gayà, Parejo i Piatti.
L’Espanyol és un
equip dels que sempre dona per a salar. Sempre. En particular, des de fa anys,
Sergio García. I més recentment, Lucas Vázquez. I ahir, roda i volta, van
tornar a fer-ho. I va ser una pena que l’Espanyol marcara en el minut 89, per
un error de Mustafi, qui va confiar-se davant Sergio García en una pilota que
Parejo no hauria d’haver-li cedit mai.
L’equip, una
vegada més, no va aconseguir tancar la porteria, que era un dels objectius de
Nuno. Tanmateix, l’altra meta, la més important, si va ser assolida: el
València va tornar-se’n amb els tres punts a la butxaca.
El partit va ser
molt igualat, molta pressió al mig del camp, molt de contacte, molta lluita
intensa per la pilota. Cap dels dos equips va controlar el mig del camp, tot i
que l’encontre va travessar fases. Com havia passat a Màlaga, els primers vint
minuts del València van ser prometedors, però passat l’equador de la primera
part l’Espanyol va començar a amenaçar bona cosa. Va ser aleshores quan va
produir-se un dels detalls de la nit: Alves li va treure una pilota increïble a
Caicedo. El meta brasiler va intuir on anava a posar la pilota el davanter, i
es va llançar cap a la seua dreta. A un control de fantasia de Caicedo dins de
l’àrea va respondre el porter amb una parada de dibuixos animats.
El segon detall
va ser el gol de Piatti. Una combinació magnífica en el centre del camp, en la
qual Rodrigo va veure com es desmarcava Gayà [incansable, magnífic tot el
partit] pel seu carril. El de Pedreguer la posà dins l’àrea i allí, Piatti va
tocar el baló amb subtilesa, acaronant-lo amb la punteta del peu. Un toc que va
fer inútil l’estirada de Pau, el porter català. El tercer va ser un miracle de
Gayà: va treure una pilota sobre la línia, a un remat d’Stuani a porta buida.
El quart dels detalls va ser el gol de Parejo. Un llançament de falta llunyana,
en perpendicular a la porteria, va anar tan ajustada que colpejà al pal i la
fortuna va fer que rebotara a l’esquena del porter i el 0-2 pujarà al marcador.
L’error de
Mustafi, ja a punt d’entrar en el descompte, va impedir deixar la porteria a
zero, però... el que val, al remat, són els punts. I anit els xicots de Nuno
van anotar tres més a la classificació. Això vol dir que passaran tota la
setmana en la quarta plaça, un objectiu difícil de mantindre, però no
impossible.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada