A Màlaga jugà Mr. Hyde, que el Dr. Jekill s'havia quedat a Paterna.

Foto Levante-EMV

Què li passa al València? Quin mal pateixen els seus homes? Un dia s’alcen i es creuen el Dr. Jekyll, i a l’altre estan convençuts que són Mr. Hyde. El bé contra el mal, lluitant fins a la mort. En bona part dels partits a Mestalla, el Dr. Jekill s’imposa, i l’equip està pletòric: corre, lluita, roba balons, defensa amb força i seny alhora, genera ocasions i marca. En bona part, la majoria, dels partits que juga lluny de l’Avinguda d’Aragó, apareix Mr. Hyde: roïn com ell a soles, penós, lamentable, vergonyós. Ahir el que havia viatjat a Màlaga era Mr. Hyde.

S’enfrontava el València a un Màlaga perjudicat per diverses raons: havia jugat el dijous contra l’Atlhetic en un partit sobre el fang, i havia estat eliminat de la Copa. A més, ahir mateix havien venut un dels eus millors jugadors, i l’afició va anar a La Rosaleda calenteta d’orella. Els de Nuno, a més a més, se la jugaven ben jugada: tots els de davant havien guanyat: Madrid, Barça, Atlètic i Sevilla; calia guanyar sí o sí, i posar tres punts més de distància amb el Vila real que diumenge havia donat espectacle a Can Barça, caient amb honor i bon joc. Nuno, a més, havia concentrat els seus xicots com si d’una final es tractara.

Va eixir el València al camp com un senyor de barret, espentejant, tancant als andalusos, que espantats no sabien com contindre l’atac dels valencians. Tanmateix, era traca, tot era traca. Molt de soroll, però de forment ni un gra. Passaren quinze minuts, i el Màlaga va adonar-se’n que els xicots de taronja no sols no mossegaven, sinó que ahir la defensa, particularment els seus dos centrals, els ferotges Mustafí i Otamendi, tenien la nit fluixa, així com una not tonteta. I van començar a agarrar-los l’esquena amb una facilitat que era feridora.  Encara com que Diego Alves no va encaixar més que un gol; va evitar uns quants més. Entre ell i el pal dret de la seua porta van evitar que el resultat fora com per a morir-se de vergonya.

Un xicot que juga amb el 29 a l’esquena i que es diu Samu Castillejo, un xic que per la seua estampa ningú endivinaria que és un professional del futbol, va convertir-se en una amargura per tan exquisits defensors i mig campistes com té el València. Ell fou l’autor del gol, un remat de cap cap arrere amb tota la intenció que agafà Alves avançat. La defensa era un flan xino mandarin, d’aquells de pols, i cada cop que els del Màlaga s’acostaven els aficionats valencianistes es tiraven la mà al cor: ai quin espant, mare! El mig del camp no existia, i els homes de davant quasi no entraven en la pantalla dels televisors. El gol del Màlaga els va convertir en un equip de gran categoria mentre que al València el va deixar a l’alçada de Segona B. La primera part va acabar, miraculosament, sols amb l’1-0. Com al final el partit.

Esperàvem que Nuno fera alguna cosa als vestidors. Vana il.lusió. En els dos primers minuts de la segona part, el Màlaga va tirar tres vegades a porta. Res funcionava, ni davant, ni darrere, ni les bandes, ni els puntes. Un desastre. Complet.

Va entrar Alcàcer per Parejo en el minut 60, i tot continua igual. Cancelo li va pegar una manotada a Castillejo i va veure la segona groga. La que faltava per al duro. Si volíem caldo, dues tasses. En el 72, Orbán va entrar per Javi Fuego, que no va tindre precisament el seu dia. Com Negredo, com Rodrigo, com Gomes. Un partit per tindre’l gravat i amenaçar els menuts de casa amb posar-li-lo si no es mengen les bajoques del bollit.

Alves i Gayà van ser els únics que podem salvar de la cremà. I això en el dia que havíem llegit que l’Arsenal podria pagar demà la clàusula i endur-se el de Pedreguer. Ai mare, només això ens faltava per a rematar la nit. Quin desastre de tot.

Ara, clar, la pregunta és: quant tornarà a jugar el Dr. Jekyll?