Davant el Sevilla, un triomf que val per dos.

El València va aprovar amb nota la revalida a la que havia estat convocat ahir a Mestalla. Si vèncer sempre és agradable, fer-ho davant alguns equips és pura ambrosia per a jugadors i aficionats. El Sevilla és un d’aquells equips al que més ganes li té el públic de Mestalla. L’animadversió esportiva no és cosa d’ahir, ja ve de fa temps per accions antiesportives dels sevillistes en temporades passades [expulsió d'Adúriz i groga inhabilitadora a Alcàcer], en particular de Beto, i l’eliminació en l’últim sospir de la Copa de la UEFA del 2014 no s’oblidaran en molt de temps.

El Sevilla venia a València després de caure a Cornellà-El Prat davant l’Espanyol, i amb un punt més i un partit menys que els de Nuno [l’aplaçat pel Mundialet del Madrid]. Anit van tornar-se’n a Sevilla dos punts per darrere del València, i recordant que van empatar en el seu dia a la capital andalusa. Una victòria, diguem, que val per dues.

Els xicots de Nuno van ser bastant efectius, i encara ho hagueren pogut ser més. La possessió va ser dels Emery [60-40], i el resultat va ser relativament paradoxal. El Sevilla jugà millor els primers quaranta cinc minuts que els segons, just al contrari del que va fer el València. No obstant, els dos equips se’n van anar al vestidor amb el marcador a favor dels blanc i negres. Gràcies, això sí a que Alves li va detindre un penalty a Bacca, el segon que va xiular l’àrbitre a Cancelo. El brasiler ha parat la meitat dels penals amb els que ha estat castigat el seu equip: extraordinari. Nota al marge: com és que s’esvara tant aquest xicot? Ahir tres vegades, i en dues d’elles la cosa pogué costar-li un disgust a la parròquia.

La defensa valencianista va funcionar molt harmònicament ahir. Alguns dubtes a l’hora de treure amb contundència balons perduts en la vora de l’àrea, però en general amb una solvència destacable. El centre del camp, notable. Convindria destacar l’eficàcia defensiva de Javi Fuego, quan convé un tercer central; així com l’eficàcia atacant de Parejo, un home que té la sang gelada, la qual cosa és bona i dolenta, segons i com. De vegades perd alguna pilota compromesa perquè sembla que la sang la té sota zero, congelada. D'altres, la majoria, veure'l jugar amb control total és una delicia.

Davant, en punta, convé destacar la faena incansable de Negredo i Rodrigo. Val a dir que no van tindre l’encert que hauria convingut, perquè aleshores la victòria hauria estat més ampla, però es van guanyar dos jornals cadascun. Les entrades dels laterals per les ales van estar descompensades, millor Gayà que Cancelo, molt exigit ahir sobre tot després de l’entrada de Denis Suàrez. Gayà va haver de patir a Deulofeu, que no és poca cosa, però va estar solvent, com és habitual. André Gómes i Pérez no van desentonar, encara que alguns errors en el darrer passe van enfosquir l’actuació del portuguès. Entraren Orban, Alcàcer i De Paul, i no van sintonitzar amb la resta.

Podríem dir alguna cosa de l’àrbitre i dels liniers, però... per a què. Sis targetes al València i cinc al Sevilla, totes grogues; vint-i-tres faltes als de Nuno i sols quinze als d’Emery. Miraculós que els dos equips acabaren sencers.

En conclusió, tres punts que en són quatre, una victòria de les que deixen un regust dolcet a la boca, i ara a pensar en anar a Màlaga, el proper dia 1, dilluns. A pels tres punts, que és l’únic resultat que el València pot signar d’entrada en qualsevol camp al que jugue.