Quan s'apreta es guanya. Victòria costosa front a l'Almeria.

Foto Levante-EMV

Si fa un parell de mesos algú ens haguera dit que els valencianistes anàvem a acabar patint per guanyar a l'Almeria a Mestalla segurament li hauríem contestat amb suficiència, prepotència i fins i tot menyspreu. Però vés per on, les coses ara són prou distintes que fa un temps. Només ens mantenim en una competició (la qual cosa no és que tinga massa mèrit, perquè no sembla probable que ens facen fora de la Lliga), però el que fa el València al terreny de joc no fa pensar que acabarem entre els quatre primers (l'únic objectiu encara plausible dels marcats a principis de temporada). 

Nuno va assenyalar que, després de l'eliminació de Copa, el València tenia dos partits per reconciliar-se amb l'afició (ahir contra l'Almeria, diumenge que ve contra el Sevilla). Ahir es va guanyar, però no va haver precisament comunió entre l'equip i els seguidors. I com el joc que es desplegue contra el Sevilla siga el mateix, el resultat pot ser dolorós. 

El que més va sorprendre, d'entrada, va ser l'aliniació. El València va eixir amb un doble pivot (Javi Fuego i Enzo Pérez), cosa qüestionable perquè l'Almeria, dirigit per Juan Ignacio Martínez, juga sobretot al contracolp: és a dir, no semblava que anara a haver una batalla dura pel mig del camp que fera que calgués posar-hi tot el múscul possible. Això va fer que André Gomes i Parejo estigueren escorats a banda esquerra i dreta, respectivament, i no aportaren el que és comú en ells. No obstant això, dues combinacions encertades acabaren amb sengles gols (un del de Coslada i altre de Rodrigo) immediata i malauradament contrarrestats per Hemed a cada moment. El davanter israelià aprofità el desconcert en la defensa per l'absència d'Otamendi, i a punt estigué de fer un hat-trick.

La feblesa defensiva i la manca d'imaginació en l'atac va fer que l'equip de Nuno enfilara el túnels de vestuaris entre xiulits. Només Gayà, Rodrigo i Parejo havien fet algun mèrit. A la nul·la efectivitat de l'equip per neutralitzar els atacs rivals es va afegir tot un seguit de pèrdues de baló ben estúpides motivades no tant per la pressió dels visitants (que existia, sí, però no era el que es diu "asfixiant") com per la tan criticada absència de tensió. Una d'Enzo Pérez, desencertat ahir quasi els noranta minuts, acabà en el primer gol. Dimarts passat, una altra de Mustafi, acabà com tots sabem.

En la segona part, les coses canviaren per dos motius fonamentals. Un, la disposició de l'Almeria, que pràcticament va donar per bo l'empat a dos amb què havia acabat el primer període i renuncià a atacar. Altre, la retirada de Javi Fuego per Negredo. L'asturià no jugà un gran partit, però sí ho va fer millor que Pérez: potser Nuno el llevà per no sotmetre a l'argentí al veredicte de la grada? Abans, Joao Cancelo, que va substituir Barragán, ja havia anunciat el que havia de vindre, però amb la nova tàctica, el jove lateral va esdevindre protagonista de la segona part. Es nota que el xicot és limitat en defensa, però n'hi ha prou amb comparar com centra per veure que en un partit on el contrari es tanca darrere, el jove portugués pot tenir molta importància. 

Des del minut seixanta, el setge sobre la porteria d'un tal Julián Cuesta, que va fer perdre la paciència al respectable amb les seues pèrdues de temps va ser continu. Centrades infinites (ara Cancelo, ara Gayà, ara Parejo), remats forçats, tirs desviats, uns quants possibles penals i un llançament al travesser ens van fer pensar que ens quedaríem sense recompensa. Però va ser Gayà qui, al minut vuitanta-tres, apurà la línia de fons i centrà perquè Negredo rematara de cap. No ho va celebrar per respecte al seu ex-equip. Mestalla sí ho celebrà; i molt, a més. En els últims moments l'Almeria va intentar atacar, però no tenia massa recursos i el temps s'acabava.

La victòria va ser celebrada, però, com ja hem dit, no es pot dir que la forma de jugar fora de les que fan a l'afició reconciliar-se amb l'equip. Només en la segona part el València va posar la intensitat necessària (i ajudat per la tàctica del rival, infructuosa anit). Haurem de millorar, i molt, per intentar assolir l'únic objectiu que esmentàvem al principi. Diumenge que ve ens visita un rival directe. Els tres punts en joc seran importants en la classificació, però tindran més rellevància, segurament, en l'estat anímic del València i de la seua afició. F.A.