 |
| Foto Levante-EMV |
Tan amable com havia sigut el
sorteig de Copa amb el València i tantes il.lusions com l’afició blanc i negra
s’havia fet, que l’eminació davant l’Espanyol va a ser difícil de digerir. I no
sols pel fet d’haver de dir adéu a una competició en la que era relativament
assequible arribar a la final, sinó pel com va produir-se: l’Espanyol de Barcelona
ha resultat un just vencedor de l’eliminatòria. Va jugar molt bé a Mestalla, on
va obtindre un resultat molt pràctic, i va ser netament superior al seu estadi.
Clar que podem dir, i serà
correcte, que l’expulsió de Mustafi en el minut 14 va condicionar l’encontre
absolutament. I tant que el va condicionar, però se suposa que un equip gran,
amb un home menys i amb el marcador a favor ha de fer altra cosa que tancar-se
darrere per a constituir-se en un frontó i sols en un frontó.
El plantejament inicial de Nuno
de jugar amb els tres centrals i Barragán i Gayà com a laterals avançats amb
profunditat, amb un centre del camp potent (Enzo, Fuego, André), amb Paco Alcàcer
i De Paul per davant, va naufragar amb l’absurda i impensable expulsió de
Mustafí. Falta de concentració? Potser sí; això i un cuco com Sergio García al
costat, que és un mal de queixal cada vegada que juga contra el València. Va
ser rigorós l’àrbitre? Doncs també, el català no estava en la vertical de la
porteria, però quasi. En qualsevol cas, roja directa i l’equip valencianista
amb un home menys i seixanta cinc minuts més... per davant.
Quinze minuts després, Nuno va
treure del camp a Alcàcer [diuen que amb molèsties], i entrà Negredo. Res no va
canviar en l’escenari. L’Espanyol jugava amb fe i amb qualitat: totes les
pilotes al peu, entrant per dins i per fora, pels carrils del 8 i del 10, i per
les bandes. Va arribar el descans encara amb el 0-0 que deixava eliminat l’Espanyol,
però la situació pintava molt malament per al València.
Els de Nuno van decidir que ni la
pilota ni la porteria rival els interessava [o quasi], i es van tancar darrere
per a resistir el setge militar al qual els va sotmetre els de Sergio
Rodríguez [70 a 30 de possessió]. García, l’altre Sergio, de mariscal de camp en la línia de tres
quarts, i els de la samarreta blanca bombejant balons cap a fora de la seua
àrea. Al minut 67 entre Orban per De Paul, i això va fer pensar que guanyaríem encara
més solidesa en defensa. Vana il.lusió: onze minuts després, eixa mena d’increïble
Hulk que és Felipe Caicedo va entrar a rematar un córner [una vegada més, el
València va concedir milantamil córners i faltes laterals]. Yoel va eixir amb
els dos punys una fracció se segon tard i els seus punys trobaren el rostre del
morenet, però la pilota ja estava dins. Caicedo, l’home, encaixa el colp com si
res i va celebrar el gol com se celebren els gols especials, traguent-se la
samarreta. Targeta groga sí, però i l’alegria?
El València ni donava ni prenia.
Pobre, pobre, pobre de recursos. En el minut 85, entra Parejo per Otamendi
[sic], i tampoc passa res de nou. Bo, sí que passà, i tant que passà: Lucas
Vázquez, que ja ens havia donat per a salar en Mestalla se’n va anar per la
banda de Gayà, per la línia de fons d’Orban i posà una pilota preciosa i potent
al mig de l’àrea. Caicedo la va controla amb magisteri, i va disparar amb
classe. Segon gol de l’Espanyol. Eliminatòria decidida.
No, no és així com juguen els
equips grans. Diumenge passat a Balaídos davant el Celta, la setmana passada i
anit amb l’Espanyol, el patiment de l’eliminatòria amb el Rayo Vallecano...
eixes no són les formes d’un equip gran. Queda molt de camí encara. Fa la impressió
que míster Lim haurà de continuar invertint en jugadors, i convindria que
arribaren alguns amb mentalitat guanyadora, i també un psicòleg que millorara
la de la plantilla actual. Un equip gran no pot deixar que els rivals li perden
el respecte amb tanta facilitat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada