A Vigo, un empat de malfaeners i gràcies.

Foto Superdeporte

Ho havia dit Yoel, que coneix la casa gallega: la intensitat serà la clau per a guanyar a Vigo. Intensitat has dit?

El València va viatjar a Vigo i es va deixar a Paterna les cistelles de la intensitat i de l’agressivitat. Total, anaven a enfrontar-se a un equip que havia perdut els darrers set partits: sis de Lliga i un de Copa; aquest feia un parell de dies, davant el Bilbao, per 2-4. A més, no jugaven per sanció o lesió ni Larrivey ni Oubiña. I Nolito, segons contaven, estava tocat i era dubte. Amb eixes baixes, per a què volien viatjar a Galicia tot carregant intensitat i agressivitat.

Doncs bé, sense elles, tant de paper com van fer en el partit contra el Reial Madrid, el València d’ahir va ser un equip vulgar, una esquadra tirant a roïna. El Celta va ser superior durant tot l’encontre, tret d’alguna fase en la primera part i, molt especialment, durant la segona.

En la primera, un error defensiu, dels molts que van produir-se durant el partit, va exigir un paradó a Dani Alves ja en el minut set; ell va ser el millor dels de Nuno, amb diferència. Vint minuts després, un error d’Otamendi, que no va mesurar bé, va fer que l’àrbitre xiulara penalty. Alves, fet un monstre de les galetes per a el xilé Orellana, va desviar la pilota a córner. Un dels mil que el València va concedir durant la partida [i altres tantes faltes laterals, amb les que el danés Krohn Dehli ens va amargar]. El València es defensava prop de la porteria, amb el sacrifici d’Alcàcer i Negredo, tan esforçats darrere com inadvertits davant.

Arran de marrar la pena màxima, al Celta se li va fer de nit. I de nit, ja se sap, apareixen els fantasmes. Conscients de la situació, els de Mestalla van fer un pas avant. Si Nuno havia oferit una alineació a la mida de Rodrigo Moreno, el xicot no el va decebre. Va ser, junt amb Barragán i el citat Alves, de lo poquet que es va salvar de la cremà a Balaídos. Va córrer el que no està escrit, i per la banda dreta de l’atac dels valencians vingué el poc perill per a la meta gallega. Fruït d’això, el València va aconseguir marcar quan faltaven dos minuts per al descans: Rodrigo, de jugada [excel.lent] personal, i després de pegar una sabatada que va sorprendre el porter gallec. Es podia demanar més? Anar-te’n al descans guanyant a un equip que ha perdut els darrers set encontres no és poca cosa.

I en això estàvem, quan va eixir Nolito. Ai, mare. Ell a soletes va posar-se l’equip a l’esquena i va convertir-se en un comando de les tropes especials, d’aquells nascuts per a matar, per a marcar la diferència, en aquest cas. El centre del camp valencià era un colador, i la defensa amb penes i treballs contenia a l’andalús. Nolito anava i tornava, i els de Nuno despatxaven el baló sense forces, com si no tingueren ganes de treballar. Allò de posar-se el mono de treball no va ser exigit pel míster en cap moment.

De Paul va aportar coses per l’esquerra en substituir el vallecà Negredo, particularment neguitós anit, que ni baixar pilotes i controlar-les podia l’home. I el torrentí, ídem del mateix. El València era un equip vulgar, sense un paregut llunyà al que havíem vist a Mestalla en la jornada anterior. Un equip sense ambició, sense ganes, incapaç de gestionar el patrimoni amb el que s’havia retirat al descans.

I clar, passà el que tenia que passar. En una d’aquelles entrades de Nolito per l’esquerra posà el baló sobre el cantó de l’àrea menuda, algú pentinà cap a l’altre cantó, i allí estava el menut Orellana per afusellar a Alves. Era el minut 16 de la segona part, quedava mitja hora.

Un temps més que suficient per a que un equip amb galons, un equip que aspira a fer coses, que ha demostrat que és un bon equip, que compta amb jugadors de gran qualitat i contrastada, lluite per guanyar. Doncs no. Sobre el terreny de joc no n’hi hagué més que una esquadra, la celtinya. Amb penes i treballs, els de Mestalla van aguantar la mitja hora sense rebre cap altre gol, la qual cosa va permetre-los tornar a casa amb un punt a la butxaca. Un punt que, comptat i debatut, és poca collita si de veres volem estar allà dalt.

Els haurem de remetre un missatge: no és això, cavallers. No és això.