Avorrir per la mínima.

Foto Superdeporte

Sense el temps que hauríem desitjat per a gaudir amb calma i tranquil·litat de la victòria davant el Reial Madrid,  el partit de Copa contra l’Espanyol podia generar dues idees ben allunyades entre els espectadors: confirmar que n’hi ha equip i que està en el bon camí [com pensàrem després de vèncer amb solvència a l’Atleti de Simeone i al Vila.real], o tornar als dubtes existencials  com els provocats en perdre merescudament davant del Llevant vint dies després de guanyar al Madrigal. Es tractava de saber si el club de Mestalla havia despegat ja definitivament en aquesta Lliga, tant i més quan tots els mitjans han posat èmfasi en la intensitat del València davant els Cristiano i companyia, així com en la victòria de Nuno front a Anchelotti en l’estratègia desenvolupada a Mestalla.

Les notícies prèvies al partit apuntaven a la possible alineació que el portuguès proposaria davant l’Espanyol i, especialment, si n’hi hauria molts de canvis respecte dels teòrics titulars. Tant va haver-se de patir front als de Paco Jémez, després d’haver guanyat a Vallecas i marcar el primer gol a Mestalla, que la parròquia valencianista preferiria anar a allò segur. Apostar pels millors i veure de posar la carn a la graella copera per veure d’aspirar a un títol, sense que això permeta oblidar que cal entrar en Champions.  Sabíem que el míster no podria comptar amb Alves ni Piatti, lesionats, ni amb Rodrigo sancionat, ni amb Fehouli que ha marxat a jugar la Copa d’Àfrica. S’especulaba sobre la presència o no entre els titulars de Negredo i Barragán, o si Nuno els hi donaria descans. D’igual manera, els cronistes aventuraven la possibilitat de jugar amb els tres defenses i els dols laterals ben oberts.

A més, l’Espanyol venia de perdre a casa davant l’Eibar, cosa que sempre era, en teoria, un factor que afavoria al València, eufòric després de demostrar tot el que va demostrar front al Madrid.

Doncs res. El partit d’anit va ser un avorriment, tant i més si el comparem amb l’espectacle de diumenge passat. Un avorriment amb victòria per la mínima, que obligarà a jugar millor a Barcelona. L’alineació va ser raonable, sense els experiments del partit de tornada contra el Rayo, però l’equip no va carburar bé. O sí, però sols un quart d’hora: l’inicial. Tal i com va passar en l’anterior partit de Copa, contra el Rayo, el València va marcar l’un a zero [un gol preciós de Gayà, per cert] i va alçar el peu, va cedir la pilota a l’Espanyol i va començar a esperar que el rellotge fera la seua faena.

Yoel no transmetia precisament seguretat als seus companys i, tot i que realitzaria un parell de parades de mèrit al llarg del partit, en una d’elles salvant un gol cantat, no es pot dir que tingué una actuació de garanties. La defensa tampoc no va trobar en Vezo i Cancelo la seguretat desitjable, i les incursions del segon va ser massa intermitents. El centre del camp no trobava la forma de superar línies, De Paul no connectava bé amb Negredo i els centrals de l’Espanyol el van mantindré a ratlla quasi els 90 minuts.

L’Espanyol combinava més i millor que els de Nuno. Eren més incisius, i en una de les incursions, entre García i Stuani van aconseguir marcar el gol de l’empat. Són dos jugadors, particularment el primer, que sempre destaquen a Mestalla. Anit, Sergio García va donar per a salar a tota la rereguarda valencianista. Inclús fins fer-nos recordar aquell malson que venia amb els de Sarrià i que responia al nom de Tamudo.

Nuno va fer canvis. Va enviar a la dutxa a Carles Gil, a Parejo i a Cancelo, i van entrar Alcàcer, André i Barragán. Entre els tres van posar el València de nou en marxa, tot i que l’Espanyol no donava senyals d’estar content amb l’empat. Tanmateix, a cinc minuts del final, un penalty sobre Alcàcer va ser transformat per Negredo de manera brillant. Això posà el marcador en un definitiu 2-1 que significa que l’eliminatòria es resoldrà a Cornella-El Prat el dimecres de la setmana pròxima.

Esperem trobar-nos amb un València amb la intensitat i les ganes que evidencià contra el Reial Madrid, i no el d’anit que va avorrir a la parròquia.