Amb el 2015, després de vèncer al Reial Madrid, comencem a somniar.

Foto Levante-EMV

De vegades és tot un plaer ser d'un equip dels que no sol guanyar títols. El València és, com no deixen de dir en tots els canals i emissores quan es refereixen a ell, "un dels grans", però grans, grans, a la Lliga espanyola, només n'hi ha dos. La resta esperem no fer el ridícul quan juguem contra ells; guanyar, encara que siga patint, als competidors; i véncer amb facilitat als de la part baixa. Per això, quan es donen totes les condicions necessàries i el València guanya a algun d'aquells dos, l'alegria és immensa, impossible de transmetre als no aficionats al futbol. 

Mestalla va presentar ahir per la vesprada la seua millor cara en anys. La data (un diumenge dins les dates nadalenques) acompanyava, i les entrades s'esgotaren amb molta antelació. Tothom volia veure el partit que havia d'enfrontar al València de Nuno amb els flamants campions del món. I és que, tot i el que s'ha dit, ara per ara el Barça està un esglaó per baix del Reial Madrid. A més, ningú no volia perdre's la possibilitat de viure un partit amb, possiblement, l'equip que qualsevol valencianista més detesta. El València no guanyava al Madrid a casa des de 2009 i, a més, els d'Ancelotti duien 22 victòries consecutives. El que es diu una bona ratxa. Malgrat tot, el bon valencianista va a Mestalla amb el cap i la moral ben altes, i el mateix li fa 22 que 33. 

El protagonista de la primera part va ser, indubtablement, l'àrbitre. Va traure cinc targetes grogues al València, va xiular un fum de faltes i va fer perdre la paciència a tot el qui no fora del Reial Madrid (jugadors i aficionats). El penal que significà el 0 a 1 va ser discutible, però sembla que no fou un error. Sí que ho va ser, al nostre parer, el no haver tret la segona groga a Ramos per una perillosa acció amb Negredo encara en la primera part. 

En qualsevol cas, el València en la primera part va ser l'ombra de l'equip que és. Va eixir amb només tres defenses, però pràcticament no va poder atacar. La pressió dels madridistes era disciplinada i constant, i els nostres defenses, per no jugar-se-la (és normal tenir més valor front a un atacant del Rayo Vallecano que front a Cristiano, Benzema o Isco) abusaven de la pilotada llarga amb un èxit gairebé nul. 

Les escasses arribades a l'àrea rival acabaven sense perill, Alcàcer estava molt desafortunat en llançar a porteria. Piatti es lesionà i va ser substituït per Gayà (amonestat en entrar en una jugada que deurien posar en les acadèmies d'arbitratge i en els festivals de comèdia), Cristiano Ronaldo va estar a punt de fer el segon, Isco jugava com volia i Diego Alves es queixava de la cama, la qual cosa va fer que Yoel escalfara, provocant la preocupació del respectable. No obstant això, l'última jugada del primer període va consistir en una sèrie de rebots i amb el baló estavellat al pal i acabant, malauradament, a les mans de Casillas. Primer avís. 

En la segona part tot canvià. El València va ser qui començà a pressionar, i el Madrid qui començà a errar. Gayà, esplèndid com a extrem, va cedir a Barragán, lliure de marca perquè els defenses havien anat a cobrir a Negredo i Alcácer, i el seu xut, millorable, va ser desviat per Pepe (un jugador que, tot i que porte uns mesos sense agredir ningú, no desperta precisament simpatia) al fons de la xarxa. El partit continuà, però a punt estigué de donar-nos un disgust Bale quan, després d'un error d'Orban en una falta, es va plantar sol davant Alves. 

El gol, però, arribà en l'altra porteria, quan Otamendi (una vegada més, incommensurable en defensa) va botar majestuós per damunt de Ramos i amb una gran rematada de cap va batre Casillas. El Madrid, en eixe moment, tingué uns instants de xoc, i Barragán, per poc, no va marcar el gol de la seua vida després de la, potser, millor jugada que s'ha vist a Mestalla enguany: tiqui-taca d'uns quinze tocs i, quan el públic ja duia uns tres o quatre "olés", el lateral andalús va quedar-se davant Casillas (cosa relativament fàcil perquè estava en fora de joc). El cas és que el lateral va creuar el tir en excés i, almenys, no haurem de llegir a la premsa esportiva madrilenya criticar la jugada. És un consol només valorable una vegada el partit ha acabat, perquè el que vam patir fins el final tampoc s'explica amb paraules. 

En els últims vint minuts Kroos dominà tot el mig del camp, Cristiano ens va atemorir cada vegada que rebia el baló, Ramos rematà sol fora una pilota de les que no sol fallar, Alves i Otamendi tornaren a salvar in extremis el gol d'Isco... No apte per a cardíacs. Encara com que l'àrbitre "només" afegí tres minuts, perquè estàvem suant a rabiar un 4 de gener, dels nervis.

Pel que fa al rendiment individual del València, dins del bon partit de tot l'equip, podem destacar, a més dels autors dels gols, a Negredo, que va lluitar, salvar, aguantar i repartir cada baló com el davanter que ha sigut, i al debutant Enzo Pérez, amb el qual Javi Fuego no ho tindrà fàcil a l'hora de competir per un lloc en l'equip titular (la qual cosa demostra el bon rendiment que el nouvingut ha demostrat ja amb només noranta minuts). Però Parejo, André Gomes, Alves i la resta estigueren també bé, sempre distingint la primera i la segona part. 

El xiulit final ens va permetre alliberar l'eufòria continguda, celebrar l'esforç i riure'ns de tot el que havíem patit pel que, al cap i a la fi, és un esport. No es pot dir que el València fora millor que el Reial Madrid (de fet, va jugar millor contra el Barça), però hi ha tanta diferència sobre el paper entre els dos equips, i teníem tants obstacles (les 22 victòries precedents, l'actuació arbitral, les lesions sobrevingudes...) que costa recordar una victòria en Lliga més dolça que la d'ahir, 4 de gener de 2015. Ser del València després d'un partit així dóna més goig que de costum. Amunt València! F.A.