Muntanya russa copera: 4-4 i passem de ronda.

Foto Levante-EMV

Ens imaginàvem que passaríem una vesprada tranquil·la a Mestalla quan ens dirigíem a veure el partit de tornada de Copa del Rei front al Rayo Vallecano. Hi havia motius per a l'optimisme: el resultat favorable a l'anada (amb dos gols com a visitants, a més), l'empenta de l'afició, la victòria de tres dies enrere front al mateix equip. Encara més, un gol de Paco Alcàcer abans del minut deu feia presagiar un passeig en barca. Alguns arribàrem a pensar que el Rayo no arriscaria, que potser hauria perdut tota esperança. Som uns il·lusos. 

Anit vam veure el partit més boig que ocorre a Mestalla des de fa molt de temps, i que hauria tret a l'afició a celebrar el triomf (tot i l'empat a 4 amb què acabà l'encontre) si no hagués estat en una fase tan allunyada de la final de copa. N'hi hagué de tot sobre la gespa de Mestalla. Huit gols, un expulsat, tres canvis al descans, jugadors necessitats d'assistència, canvis tàctics, setges en ambdues àrees segons les fases del partit, un porter pujant a rematar al final del partit. De tot. 

En la primera part, el València estigué ridícul. Es va avançar en el marcador quan Alcàcer empentà a gol un rebuig del pal després d'una bona jugada i xut de Rodrigo. El mig del camp, però, era inexistent, la defensa tremolava i treure el baló des de darrere semblava una quimera. Comentari a banda mereix el partit de Filipe Augusto, que va aconseguir revaloritzar a Javi Fuego. El deixeble de Nuno no estigué on havia d'estar, les passades que va fer no van ser pròpies d'un migcampista, sinó més aviat d'un defensa, i dels poc hàbils amb el baló als peus. No es poden dir tampoc massa coses bones quant a la primera part de Parejo ni d'André Gomes. L'infortuni d'Orbán va durar, en canvi, quasi els noranta minuts (encara que, tot siga dit, li va tocar ballar amb la més lletja, un tal Embarba, més molest que un dolor). 

En canvi el Rayo estigué magnífic. Així com el diumenge va fer un partit discret, anit va jugar molt millor. Algunes combinacions, sobretot per la banda dreta (mentre patien Orbán i Carles Gil) van ser majestuoses. I així arribaren fins a tres gols (pugueren ser 4: l'àrbitre anul.là un): el primer en una falta pròxima a l'àrea, altre en un tir creuat des de fora de l'àrea i el tercer de Pereira, afavorit fer un possible fora de joc. La parròquia començà a donar símptomes de cansament i els xiulits van fer acte de presència. 1 a 3 al descans; estàvem a dos gols de superar l'eliminatòria. De la sorpresa i la incredulitat en el minut trenta, els aficionats havíem passat a l'estupor i la ràbia en el quaranta-cinc. Una muntanya russa.  

Al descans, Nuno se la jugà. I molt. Tres canvis de colp: Negredo, Piatti i De Paul per Cancelo, Gil i Filipe Augusto. Passava el València a una defensa de tres, i ni més ni menys que cinc atacants: Piatti, De Paul, Rodrigo, Negredo i Alcàcer. La tàctica donà resultats en menys d'un minut: internada bàrbara de Negredo per banda dreta superant a Baena a base de força, centrada templada a Piatti al segon pal i remat de l'argentí que introduí un defensa en la porteria. Era el que necessitàvem, una espurna per veure que podíem creure. Però que si quieres arroz, Catalina. 

Als quinze minuts, Embarba caçà un baló mort en l'àrea i va batre Yoel. El suplent de Diego Alves no va fer cap intervenció meritòria, però no seria just culpar-lo de quatre gols en què no va poder fer massa. Tornàvem a necessitar dos gols. Tornava l'estupor. I aleshores començaren els quinze minuts màgics de Rodrigo: jugada per banda dreta (semblant a la de Negredo) passada de la mort, remat de De Paul al pal i gol d'Alcàcer; eixida en fals de Cristian Álvarez front a Mustafi (es reclamà falta de l'alemany) i l'hispanobrasiler marcà amb la porteria buida; contracolp del València, passada de De Paul a Rodrigo... I l'àrbitre expulsà al davanter per una agressió lamentable al defensa. 

És clar que Rodrigo necessita reivindicar-se, però fer un gran partit com el d'anit, on participà en tres dels quatre gols, queda totalment emborronat per deixar l'equip amb un jugador menys per una tonteria així. Sí, segur que el defensa no és un angelet, però és injustificable que en un moment tan important, amb l'equip en quadre (Piatti de lateral esquerre: quasi res!) ens quedem amb deu per una jugada així. A més, en l'únic altre partit en què Rodrigo ha marcat enguany, a Getafe, també va ser expulsat. És per fer-s'ho mirar.  

Els seguidors, en aquesta fase del viatge en muntanya russa, passàrem de l'eufòria a la ràbia alguns (els qui vam veure la lletja patada), a la indignació altres (els qui no, que van entonar càntics contra la Federació). Al final, Paco Jémez, que havia introduït un defensa per un davanter (al contrari que dissabte passat) i li havia eixit mal la jugada, va veure més fàcil intentar la proesa i guanyar als postres. Uns quinze minuts (deu, i cinc d'afegit) que van semblar quaranta o cinquanta, on tots els presents ens unírem en un estat de pànic absolut, temerosos que es repetira la ja quasi típica desgràcia, ara de Mbia, ara de Busquets. 

El xiulit final, després d'un seguit de còrners, va fer brollar una eufòria que trobàvem a faltar, però que s'aplacà una mica quan vam recordar que simplement hem arribat a octaus de final, i que queda tot un món per davant. El viatge en la muntanya russa va ser dels que no tens ganes de repetir, quan l'acabes. De vegades és millor pujar als cavallets. F.A.