Jugant amb foc a Vallecas.

Foto Levante-EMV

De vegades resulta difícil entendre les decisions dels entrenadors. Nuno ens ho ha fet veure en un parell d’ocasions durant els darrers dies. La primera quan es va despatxar amb unes declaracions fins i tot ofensives contra Joao Pereira. Va dir que el portuguès no tornarà a jugar mai en el València i que els altres laterals drets amb els que compta (Barragán i Cancelo) són millors que ell. Per què? Cal fer sang al vestidor davant l’afició? Si ha passat alguna cosa entre ells, millor que l’explique o que calle. I si no ha passat res especial, per què eixa ofensa absurda? Joao Pereira és un jugador que, potser, va anar de més a menys des que arribà a Mestalla. Pot ser. Però, no n’hi ha dubte que sempre, amb més o menys encert, ha estat un  home que s’ha trencat la cara al camp i ho ha donat tot. La bravura no és suficient per a ser jugador de la primera plantilla del València CF, però si hauria de ser suficient per a gaudir del respecte de l’entrenador. Nuno no faria, llavors, més que imitar allò que l’afició sent per l’amic Pereira.

La segona decisió poc comprensible va ser l’alineació d’ahir a Vallecas. Anem a veure, no està l’entitat amb necessitat de títols? ¿No ens hem felicitat, en públic i en privat, per la benevolència del sorteig de la Copa en posar-nos en la via menys complicada, que evita Reial Madrid i Barça fins a la final? Aleshores, si això és així, com explicar vuit canvis en l’alineació d’ahir? De Paul, Robert, Filipo Augusto, Zuculini, Orban, Vezo, Cancelo, el propi Yoel, són homes que han de tindre les seues oportunitats; jugadors als que n’hi ha ganes [i necessitat] de veure sobre el camp [alguns no tan sols ahir]. Però, això explica que el València jugarà anit amb foc a Vallecas?

El Rayo és un equip amb personalitat, la mateixa que per via genètica li aporta el barri madrileny i la que reforça i potencia el seu entrenador Paco Jémez, un home ben singular en el món del futbol, valent i descarat. El camp, a més, és un terreny que per les dimensions afavoreix el joc del seu equip, de vegades quasi suïcida. Anit, Jémez va ordenar dues coses: treure el baló jugat des d’arrere i pressionar l’eixida del València, un equip amb els dubtes lògics per la presència al terreny de joc de massa jugadors no habituals. Va córrer molts de riscs, Jémez, i ho va pagar.

Tots els novells del València volien, clar, reivindicar-se. I quasi arribem a allò de tres per al sac, i el sac en terra.

La primera part va ser de les creen afició... al cine. Que poca espenta, que poques idees, quina passivitat davant el furor dels vallecans. Vinga treure córners el Rayo, i vinga a no treure-se’n la pasta dels dits els de Nuno. Quin desastre, per favor! El marcador va fer justícia i en un error a la treta d’un córner, els de Jémez van posar-se per davant. Els de Mestalla no van reaccionar, gens ni miqueta. I fins el descans va estar més prop el segon dels madrilenys que l’empat dels valencians. La banda de Cancelo no funcionava (els nervis del xicot?), i el centre del camp no generava el que cal i és de menester en un partit com el d’ahir.

La segona part, quasi más de lo mismo. Sols De Paul semblava connectat, i entrant per la dreta va seure tres defensors rayistes per a posar-la al mig de l’àrea menuda encara que sense conseqüències; després un tret dur i a l’escaire no va entrar per poc. No molt més oferiria el València en matèria ofensiva.

Tanmateix, el porter vallecà va fer-nos un regal. Pobre xicot. Sempre ens saben mal eixos errors dels porters. Una pilota fàcil se li va esmunyir entre els braços, i allí estava Paquito Alcàcer que no el va perdonar. A partir d’aquí el València se’n vingué amunt i el Rayo avall, coses del futbol.

En la recta final, ja en el minut 85, De Paul va disparar amb força i creuada una pilota des del cantó de l’àrea, i Cobeño no va arribar: 1-2. Aguantarem després els minuts finals, eixos que posen taquicàrdica la parròquia de Mestalla, i l’àrbitre xiulà el final.

Una victòria tan immerescuda com la derrota de diumenge passat davant el Barça. Conclusió: ahir vam jugar amb foc, però no ens vam cremar.