El fantasma de Mbia. Altra derrota duríssima.

Foto Levante-EMV

El fantasma de Mbia i el gol que ens va fer fora de la copa de la UEFA l’any passat ens va visitar anit als valencianistes de nou, personificat esta vegada en Sergio Busquets, que va marcar quan l’encontre, potser, ja deuria haver acabat. Si la derrota de la setmana passada al Ciutat de València va ser dolorosa, més dura va ser la d’anit a Mestalla. Una vegada més ens podem consolar amb haver oferit una bona imatge, però estos sis punts perduts en dues jornades ens allunyen massa prompte del cim de la classificació.

La diferència entre ambdós partits rau, òbviament, en la distinta entitat dels contrincants respectius. El Llevant no es pot comparar amb el Barça, ni en plantilla, ni en pressupost, ni en filosofia de joc, ni en pràcticament cap paràmetre, però el València va demostrar que, almenys pel que fa al futbol que és capaç de practicar, sí pot parlar de tu a tu a tot un Barça (en hores baixes, certament, però tot un Barça).

Tornava a jugar Negredo de titular i va demostrar un nivell molt alt, més que la jornada anterior: tot un repertori de controls, passades, regats i fins i tot remats que ens permeten fer-nos il·lusions amb ell. En canvi, Rodrigo no va estar tan encertat. El brasiler, és ben sabut, és menys sacrificat que altres companys en tasques defensives, però ja duu unes quantes jornades que tampoc en atac té fortuna: pren decisions errònies, falla en els regats amb freqüència, no centra massa bé. No es pot dir que anit fera un partit nefast, però per exemple Feghouli, per l’altra banda, va ser més intel·ligent en combinar amb altres jugadors en atac i treballà molt més a l’hora de defensar.

Altre dels destacats va ser André Gomes, que sobretot en la segona part va estar extraordinari. És un fet que el portuguès desplega tot el seu futbol quan té al costat a Parejo, tot i que aquest últim va passar més desapercebut que altres vetlades. Javi Fuego estigué en la seua línia: pocs el destacaran com a un dels millors, però fer el que ell fa no és gens senzill. Molt encertada també la defensa, que no va donar oportunitat als culés en gairebé tot el partit: tret d’una ocasió de Suárez en la primera part, i un gol anulat al mateix uruguaià en la segona, els visitants no van tenir oportunitats de batre Diego Alves. Cal destacar que els visitants van fer un partit, si més no, discret, amb possessions llargues que no arribaven enlloc o que es perdien en errors incomprensibles (d’això, d’estar tocant i tocant perquè al final una passada sense sentit, nosaltres en sabem prou). Però el que es va veure anit va ser no només demèrit del Barça (Alves és una caricatura del que va ser; Messi no és, ara per ara, tan decisiu; Neymar és irregular; Jordi Alba no jugà tan bé com ho feia a Mestalla...), també mèrit del València, que tot i cedir la possessió al Barça, tenia les coses molt clares.

És cert que en la primera part el Barça, tot i la seua escassetat d’idees, va jugar millor, i que el València no estigué bé. Però en la segona, els de Nuno van posar contra les cordes al Barça, amb arribades quasi constants a l’àrea, amb contracolps molt ben executats que donaren lloc a dues ocasions magnífiques (una de Feghouli a passada de Negredo, altra del mateix 7) per haver guanyat els tres punts. És cert que el gol de Suárez devia haver pujat al marcador, i que en la recta final el València es va dedicar a amarrar el resultat, però les ocasions dels nostres van ser més perilloses.  Al final, després de tot un seguit de còrners, un remat de Neymar deixà la pilota franca dins l’àrea perquè Busquets afusellara quan ja assaboríem el punt. Una derrota dura, un colp de què ens hem d’alçar ràpidament per acabar amb esta ratxa de tres partits sense conèixer la victòria. Amb el que vam veure anit, però, sembla que les victòries tornaran prompte.

Aixó com la setmana passada una notícia que transcendia del món del futbol ens va plenar d’orgull (l’ajuda dels jugadors i tècnics del Rayo Vallecano a l’anciana desnonada), aquesta setmana hem de lamentar un succés terrible: la mort d’un aficionat del Deportivo de La Corunya a mans de membres, sembla, del Frente Atlético. No és la primera vegada que persones (per dir-los així) d’eixe grupuscle acaben amb la vida d’un aficionat contrari, i sembla que la víctima pertanyia a un grup de seguidors radicals de l’equip gallec que s’havia citat amb aquell altre grup per agredir-se. Simeone ha dit que no és un problema del futbol sinó de la societat. Un servidor discrepa. El futbol serveix a eixos individus de motor, d’excusa, de motiu per juntar-se, de combustible. Sí, és un problema social, però més concretament de l’esport que tant ens agrada. Si no fem res per erradicar totes eixes actituds dels camps de futbol, com ha dit, més encertadament, Godín (la directiva del València ja va prendre, fa un temps, mesures en aquest sentit) aquesta, desgraciadament, no serà l’última víctima a lamentar.  I millor no comentar el despropòsit de la LFP i la RFEF ni les paraules de Javier Tebas, que no són hores d’insultar. Descanse en pau. F.A.