Derrota davant els blaugrana locals a l'espera dels blaugrana forasters.

Després de quinze dies sense futbol, i a l'espera del Barça el diumenge 30, el derbi entre Llevant i València de la vesprada d'ahir s'anunciava com un dels més desequilibrats dels últims anys a favor dels visitants, però, com sol passar quan un peca d'excès de confiança, el resultat (i no ens referim només al marcador) va ser dolorosíssim, potser també més que en les darreres derrotes al Ciutat de València. 

La primera part de l'encontre no va fer sinó reforçar aquella idea de la superioritat valencianista en base a una sèrie d'evidències: el mig del camp del Llevant era tan sacrificat en defensa com inoperant en la construcció i els seus davanters són el que se'n diu uns treballadors del futbol, però no uns fora de sèrie; el València creava perill, entrava per les bandes, acabava les jugades (no massa ocasions clares, tot s'ha de dir) i no patia en defensa gens ni mica; André Gomes i Javi Fuego es mostraven més participatius que en els partits anteriors en què el mig del camp els ha estat encomanat; i de Diego Alves es sabia que duia un uniforme cridaner, però poc més. 

Cal destacar, però,en aquesta primera fase, i una vegada més, un misteri que, almenys a nosaltres, ens té molt intrigats: un equip que comença la jornada en la tercera posició de la Lliga i que té com a lateral dret a Barragán. Des de numeradadescoberta ja ho hem comentat en diverses ocasions, però és difícil imaginar un jugador d'un equip de la part alta de la classificació que centre pitjor. De veritat. Barragán és un jugador honest, dobla a l'extrem en totes les jugades i no sol cometre errors en defensa, però és evident que qualsevol altre jugador de l'equip centra millor que ell. I això no seria preocupant si no fora dels qui més deu centrar, però no és així: amb Gayà i Piatti ha estat qui més centrades ha intentat. 

En qualsevol cas, la baixada d'intensitat dels nostres, transcorreguda una primera mitja hora caracteritzada per la manca d'encert, va permetre el Llevant demostrar les seues armes en atac. Tampoc n'hi hagué massa grans ocasions per als locals (una rematada de cap de Barral després d'un rebuig, i poc més), però van veure que, en una estona llarga en què havien estat pràcticament inoperants, els de Nuno no havien estat capaços de fer-los un gol.

I en la segona part, el desastre. Els nostres van eixir mig adormits i els llevantinistes van protagonitzar les dues ocasions més perilloses del partit en dos jugades on la nostra defensa mostrà una intensitat inferior a l'habitual. El València no jugava del tot malament, però no es trobava enlloc la superioritat inicial, el partit era d'allò que se'n diu "d'anada i tornada", i els aficionats ja no estàvem tan confiats. El primer gol va ser prou ridícul. Còrner, i colp de cap de Víctor Casadesús mig desequilibrat pugnant amb Mustafi, i el baló entrà suau, gairebé pel centre, mentre Diego Alves (a qui hem d'agrair, certament, molts dels punts que tenim) botava com botaria una senyora de 80 anys en saber-se guanyadora d'un viatge a Magaluf: molt poc. 

Nuno, amb una decisió sense precedents, va fer canvis prompte: va canviar la disposició de l'equip (Barragán fora i defensa de tres, a la babalà!), i Parejo li va donar la raó en marcar, perfectament assistit per Negredo, l'empat. Poc va durar l'alegria; i tan poc. Encara esperàvem veure un parell de repeticions més del gol quan un tal Morales (disculpeu, però nosaltres no sabíem de la seua existència fins eixe moment) va agafar el baló, va córrer mentre s'encorvava com un ciclista intentant superar el rècord de l'hora en pista coberta, i en arribar a la frontal, habilitat per la permissivitat de la defensa (que reculà en excés), va pegar un xut que entrà per l'escaire del segon pal de forma imparable. És probable que de 100 tirs de Morales, només un prenga eixa trajectòria, però què voleu que us diguem: ha estat un gol espectacular. 

Des d'aleshores (minut 74) el Llevant es preparà per fer una cosa que no se li dóna gens malament: resistir siga com siga. Entrà De Paul, que posà una gran centrada que Negredo no va saber aprofitar (el vallecà va fer un partit correcte, però esperem que estiga més encertat de cara a gol en el futur) i tingué l'última ocasió amb un xut que se n'anà fora per ben poc, però el marcador no es va moure, i la decepció es va materialitzar. Ens allunyem del líder i, damunt, "gràcies" a l'etern rival, que no només té un equip, sobre el paper, molt limitat, sinó que fa un futbol igual de limitat. 

Per cert, parlant de Vallecas. El nostre reconeixement a la plantilla del Rayo que s'ha fet càrrec del lloguer pel que li queda de vida de la senyora de 85 anys que va ser desnonada de sa casa per un prèstec que havia avalat al seu fill. Molt malament va un país quan una dona d'eixa edat és expulsada de la llar de la seua vida en benefici d'un usurer particular. Reconforta, per tant, que els futbolistes de Paco Jémez hagen sigut sensibles al dolor d'aquella familia del seu barri. F.A.