Un partit tan dolent com l’estat del terreny de joc.

Foto Levante-EMV

Un punt i gràcies, va obtindré el València davant l’Athletic de Bilbao. No perquè els bascos realitzaren un bon partit, sinó perquè els de Mestalla van fer un exercici d’impotència. És cosa sabuda que el València és un intensivista, és a dir un equip que agafa a un altre que es troba en estat greu, en intensius, i el reviscola. Passa amb el Depor i abans havia passat amb la Reial societat. Doncs bé, ahir ho va fer amb els de Valverde. Tres partits de la Champions perduts, havien perdut cinc partits dels onze disputats en la lliga, en els que han marcat només set gols, venien sense Muniain i sense Adúriz... i així i tot no va ser possible vèncer-los.

Valverde va saber jugar les seues cartes i Nuno va perdre la partida amb ell quant al dibuix del seu equip sobre el camp. El València va ser sòlid en defensa, amb la vulnerabilitat habitual, això sí, del lateral dret. Barragán continua sense donar resultat, fins al punt que una gran pancarta sobre el Gol Gran preguntava: “I Joao [Pereira], per què no”. Potents els centrals, Mustafí i Otamendi, com ens tenen acostumats i excel.lent Gayà. Segurament el millor jugador del primer temps, sinó del partit.

El centre del camp va naufragar anit a Mestalla. Javi Fuego bé, André Gomes be, Feghouli voluntariós i Piatti sense l’espurna d’altres dies. Les bandes a penes funcionaren, tret d’algun llamp de l’algerià i de l’argentí. Gomes volia entrar pel centre gràcies a la seua potència, però mai va connectar amb Alcàcer i Rodrigo. Particularment dolent el partit d’aquest darrer.

Valverde va disposar una pressió forta sobre l’eixida de baló del València, obligant a Diego Alves (bé, com és habitual, tot i la poca faena) a treure en llarg. És una pauta que podria entendre’s si el seu equip tinguera un Drogba, capaç de baixar un meló o una cadira que li llancen. Però, no és el cas dels blanc i negres. Quan el València aconseguia eixir de la pressió avançada dels bascos, aquests formaven dues línies molt juntes davant l’àrea de Iraizoz i per allí no passava ni l’aire. Vam perdre el compte dels errors en el darrer passe.  

Nuno, per a sorpresa del respectable, no va fer més que dos canvis: Carles Gil i Negredo, per Feghouli i Piatti, així que el València va jugar vint minuts com el Madrid o el Barça, amb tres puntes, amb el trident que tant li han reclamat des de determinada premsa. Doncs bé, ni així van ser capaços els valencians de fer-li un gol als bascos.

Hauria estat una jornada propícia per a beneficiar-se de l’empat del Sevilla a casa i de la derrota de l’Atleti a Donostia, però no va poder ser. La pólvora estava ahir humida, com la nit. Ara, amb el paró per la selecció, n’hi haurà temps que el cos tècnic analitze partits com el d’ahir. Si a Vila-real Numeradadescoberta va dir que sense un gran joc, la verticalitat i l’eficàcia havien valgut tres punts, anit a Mestalla van fugir-ne dos perquè no n’hi hagué ni l’una ni l’altra. A més, durant aquests dies hi haurà temps per a arreglar l’estat de la gespa, que dóna vergonya de veuré com està. Vergonya.