A Vila-real, seguretat darrere, verticalitat i màxima eficàcia: 1-3.

Foto Levante-EMV

Tres punts que saben a glòria per als aficionats valencianistes. No ha esta mai El Madrigal un camp propici per als de Mestalla, i en més d’una ocasió havia eixit l’equip amb l’amargor de la derrota justa. Està clar que el Vila-real és un bon equip, convincent i ferm, que sempre sap aprofitar els seus avantatges comparatius. La direcció ara de Marcelino, un home amb el cap ben moblat i els peus en terra, fa que els de La Plana siguen un rival complicat per a qualsevol. Enguany, no obstant, no estan eixint les coses com s’esperava i han ensopegat amb el Madrid, el Barça, el Sevilla i, ahir, el València.

Els de Nuno van adquirint confiança. Ahir el problema d’entrada era l’absència de Parejo, l’home que fa carburar l’equip. La premsa havia especulat sobre les distintes alternatives, incloent-hi un canvi del dibuix sobre el terreny de joc. Finalment, el míster va decidir-se per un 4-4-2, amb Feghouli per la banda dreta i Piatti per l’esquerra. Amb André Gomes i Javi Fuego per darrere, i l’atac per a Rodrigo (més centrat) i Alcàcer. No els van arribar molts balons als homes de punta, però l’equip va funcionar prou bé. Segurament el marcador és més contundent del que hauria estat just, vist el que es va veure sobre la gespa. Ahir el Vila-real va estrènyer i molt abans el descans, el València perdia ràpidament la pilota i sols la fermesa dels centrals i del porter van evitar l’empat. La segona part, particularment des del segon gol del València, va ser una altra cosa. No obstant, el 3-1 final va ser un gran premi per a Nuno i els seus xicots.

N’hi ha dues raons concretes que expliquen el resultat: una, l’extraordinària fortalesa defensiva que aporten Mustafi i Otamendi, junt amb l’excel.lent estat de forma del porter, Diego Alves. [Anotació al marge: va desviar magistralment un baló enverinat que es col.lava després d’haver colpejat el cap d’un defensor valencianista, la qual cosa havia canviat completament la trajectòria de la pilota]. La segona raó és la gran efectivitat en atac dels mateixos defensors. Ahir va ser l’alemany Mustafi el qui va marcar dos gols: un de cap i un altre de volea, davant els quals Asenjo, el porter dels groguets, no va poder fer res.

L’equip és molt més vertical que en temporades anteriors. Les estadístiques ho demostren. André Gomes pel centre i la parella Gayà-Piatti per l’esquerra són fletxes que es llancen a l’atac amb força i sempre generant perill. Si la defensa està tan forta com ahir, amb Javi Fuego fent d’ajudant de luxe amb bona dosi de sacrifici, a l’equip no li falta més que ser igual d’incisiu per la dreta, on es nota quan apareix Piatti per jugar a cama canviada.

Tres punts d’or els d’ahir per al València. La temporada serà llarga, però les coses no poden anar millor: segons en la taula a un punt del Madrid, empatats amb l’Atleti. A més a més, els canvis d’ahir, Carles Gil, De Paul i, sobre tot, Negredo, omplin d’il.lusió l’afició valencianista. Una plantilla compensada (ai, el lateral dret!) i la tranquil.litat institucional que fa anys que no es coneixia a l’Avinguda de Suècia, permeten somniar desperts els seguidors valencianistes. Malauradament no n’hi ha competició europea que jugar, però aviat vindrà la Copa, i el València tindrà coses a dir en eixa competició. De moment, la pròxima cita serà diumenge vinent davant els lleons de l’Athletic, amb el Txingurri Valverde al front, i amb l’amic Aduriz desitjós de quedar bé davant la que va ser la seua afició. Un altre repte, un altre obstacle a superar. Tenim motius per a confiar en que tot anirà bé.