Foto Levante-EMV |
Quinze
minuts de força i encert van fer que al marcador hi haguera un 3-0 a favor del
València. La parròquia de Mestalla no recordava un quart d’hora tan intens des
de feia molt de temps, tant i més perquè l’adversari era ni més ni menys que l’actual
campió de la Lliga espanyola i subcampió de la Champions.
Simeone es pessigava per
a comprovar que no era un malson, que els xicots de Nuno li estaven pegant un repàs dels
bons: tres arribades a l’àrea de Moyà, tres gols dels que couen. El primer en
pròpia porta de Miranda; el segon, d’André Gomés entrant en l’àrea i
emportant-se tres matalafers darrere; i el tercer, d’Ayala, d’una cabotada
imparable. D’Ayala? No, futbolers i futboleres, d’Otamendi que, això sí, va
marcar eixe gol com acostuma a manar en el camp, amb autoritat. I eixa
autoritat ens recorda al millor Ayala.
Si
el Cholo es pessigava, l’afició valencianista sabia que allò no anava a ser tan
fàcil. Amb l’Atleti de les darreres temporades ja se sap que cal posar a la graella tot el
que tens... i una miqueta més. Abans l’equador de la primera part,
l’Atleti es va situar al camp disposat a retallar distàncies i a tornar a
posar-se en el partit. Li van posar orgull i, a més, tot el futbol que tenen
els seus homes. I el València comença a patir. La pilota no li’n durava gens,
dos o tres passes i tornava a ser blanc i roja. I si no era per les bones, allí
estava el senyor Teixeira Vitienes, disposat a fer el que estiguera en la seua
mà per a equilibrar el marcador.
El
respectable va començar a preocupar-se, i fins i tot els càntics de la Curva
Nord van anar perdent intensitat en la mesura que els de Mestalla patien de
valent el setge dels del Manzanares. Tant i més quan en el minut 28 Mandzukic
rematà de cap i a plaer una pilota rebutjada per Diego Alves. Els minuts no
passaven, el sol calfava bona cosa, els nervis es controlaven amb dificultat i
l’Atleti n’era conscient que era el moment de desestabilitzar el València per a
poder aixecar el partit al seu favor.
Quan
faltava poc més d’un minut per al descans,
una més que discutible mà de Gayà dins l’àrea va servir-li a l’àrbitre
per a xiular un penalty. Desolació en la graderia. Però allí estava el porter
brasiler del València: pilota parada amb seguretat després d’un mal llançament
de Siqueira. Una parada que ben bé va marcar el partit. Teixeira xiulà, els
jugadors van retirar-se als vestidors i l’afició que majoritàriament patia un sol
inclement, va córrer a hidratar-se.
Es
temia la segona part. L’Atleti de Madrid és un equip de gladiadors, de
professionals que se les saben totes i unes poques més, que no donen un baló
per perdut ni un colp per perdonat. Juguen al límit del reglament, reclamen i
es queixen quan els contraris, -com va passar ahir- els apliquen la seua
medicina habitual. El València va ser dur, quan calia. Rocós i lluitador. Es va
combatre cos a cos; com aquell que es diu a la guerra, casa per casa. No van
ser poques les ocasions en les que quatre i cinc jugadors pugnaven per fer-se
amb la pilota entre un bosc de cames, espentejant-se, arrapant-se, mossegant-se
(és una llicència literària, que ningú pense en Luis Suárez).
El
València va cedir la possessió del baló als madrilenys (40/60), i va
contracolpejar amb perill. A més, va fer dues coses que no li van agradar gens
a l’Atleti: una, lluitar cada pilota i posar tanta testosterona sobre la gespa
com els de Simeone; dues, ser molt verticals. Parem compte en que el València d’ahir
va fer 360 passes en tot el partit, i recordem que la temporada passada no van
ser pocs, sinó la majoria, que passaven dels 600.
L’equip
de Nuno arranca des de darrere. Amb una solidesa defensiva que són els
fonaments sobre els que es construeix l’equip. En ella sols desentona
Barragán, i ens sap mal haver-ho de repetir. De virat és millor que Joao
Pereira? És el millor lateral dret de la plantilla? Doncs caldrà anar pensant
en el mercat d’hivern. El mig del camp treballa amb ganes i amb classe. André
Gomes, Javi Fuego i Parejo tanquen darrere i obrin per davant. I obrin per l’esquerra
a Piatti, per la dreta a Rodrigo (un xicot de molta vàlua, sens dubte) i pel centre
a Paco Alcàcer que ahir no va tindre la brillantor a la que ens té acostumats,
però que va batre’s com un gladiador. Nuno, a més a més, va moure bé la
banqueta, i l’entrada de Feghouli, Orban i Filipe Augusto van mantindré l’equilibri
de l’equip. Particularment l’argentí Orban va ocupar el lateral esquerre per a
que Gayà s’avançara ocupant l’espai de Piatti, i va tancar molt bé a Cerci, qui tractava d'entrar sempre amb perill per la seua zona.
Una
gran victòria la d’ahir. Quinze minuts sublims, els inicials; mitja hora d'aguantar el setge dels madrilenys i una segona part més equilibrada en la que el València va saber patir
i apretar les dents. Han passat unes quantes jornades, els de Mestalla
continuen dalt de la classificació, sols per darrere del totpoderós Barça, i
demanen, exigeixen respecte. A veure si la Federació, el Col.legi d’Àrbitres i
la premsa, la ràdio i les televisions de Madrid són capaços de comportar-se com
cal i és de menester.
El d'ahir era un partit important. Molt important. Es tractava de comprovar si el nou València està en disposició de fer un gran paper en la Lliga, d'aspirar a estar en els llocs d'honor allà pel mes de maig de l'any vinent. El resultat d'ahir a Mestalla convida a l'optimisme, però serem realistes i no direm blat mentre no siga al sac, i encara ben lligat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada