10/04/2014

El València exigeix respecte.

Foto Levante-EMV
Quinze minuts de força i encert van fer que al marcador hi haguera un 3-0 a favor del València. La parròquia de Mestalla no recordava un quart d’hora tan intens des de feia molt de temps, tant i més perquè l’adversari era ni més ni menys que l’actual campió de la Lliga espanyola i subcampió de la Champions. 

Simeone es pessigava per a comprovar que no era un malson, que  els xicots de Nuno li estaven pegant un repàs dels bons: tres arribades a l’àrea de Moyà, tres gols dels que couen. El primer en pròpia porta de Miranda; el segon, d’André Gomés entrant en l’àrea i emportant-se tres matalafers darrere; i el tercer, d’Ayala, d’una cabotada imparable. D’Ayala? No, futbolers i futboleres, d’Otamendi que, això sí, va marcar eixe gol com acostuma a manar en el camp, amb autoritat. I eixa autoritat ens recorda al millor Ayala.

Si el Cholo es pessigava, l’afició valencianista sabia que allò no anava a ser tan fàcil. Amb l’Atleti de les darreres temporades ja se sap que cal posar a la graella tot el que tens... i una miqueta més. Abans l’equador de la primera part, l’Atleti es va situar al camp disposat a retallar distàncies i a tornar a posar-se en el partit. Li van posar orgull i, a més, tot el futbol que tenen els seus homes. I el València comença a patir. La pilota no li’n durava gens, dos o tres passes i tornava a ser blanc i roja. I si no era per les bones, allí estava el senyor Teixeira Vitienes, disposat a fer el que estiguera en la seua mà per a equilibrar el marcador.

El respectable va començar a preocupar-se, i fins i tot els càntics de la Curva Nord van anar perdent intensitat en la mesura que els de Mestalla patien de valent el setge dels del Manzanares. Tant i més quan en el minut 28 Mandzukic rematà de cap i a plaer una pilota rebutjada per Diego Alves. Els minuts no passaven, el sol calfava bona cosa, els nervis es controlaven amb dificultat i l’Atleti n’era conscient que era el moment de desestabilitzar el València per a poder aixecar el partit al seu favor.

Quan faltava poc més d’un minut per al descans,  una més que discutible mà de Gayà dins l’àrea va servir-li a l’àrbitre per a xiular un penalty. Desolació en la graderia. Però allí estava el porter brasiler del València: pilota parada amb seguretat després d’un mal llançament de Siqueira. Una parada que ben bé va marcar el partit. Teixeira xiulà, els jugadors van retirar-se als vestidors i l’afició que majoritàriament patia un sol inclement, va córrer a hidratar-se.

Es temia la segona part. L’Atleti de Madrid és un equip de gladiadors, de professionals que se les saben totes i unes poques més, que no donen un baló per perdut ni un colp per perdonat. Juguen al límit del reglament, reclamen i es queixen quan els contraris, -com va passar ahir- els apliquen la seua medicina habitual. El València va ser dur, quan calia. Rocós i lluitador. Es va combatre cos a cos; com aquell que es diu a la guerra, casa per casa. No van ser poques les ocasions en les que quatre i cinc jugadors pugnaven per fer-se amb la pilota entre un bosc de cames, espentejant-se, arrapant-se, mossegant-se (és una llicència literària, que ningú pense en Luis Suárez).

El València va cedir la possessió del baló als madrilenys (40/60), i va contracolpejar amb perill. A més, va fer dues coses que no li van agradar gens a l’Atleti: una, lluitar cada pilota i posar tanta testosterona sobre la gespa com els de Simeone; dues, ser molt verticals. Parem compte en que el València d’ahir va fer 360 passes en tot el partit, i recordem que la temporada passada no van ser pocs, sinó la majoria, que passaven dels 600.

L’equip de Nuno arranca des de darrere. Amb una solidesa defensiva que són els fonaments sobre els que es construeix l’equip. En ella sols desentona Barragán, i ens sap mal haver-ho de repetir. De virat és millor que Joao Pereira? És el millor lateral dret de la plantilla? Doncs caldrà anar pensant en el mercat d’hivern. El mig del camp treballa amb ganes i amb classe. André Gomes, Javi Fuego i Parejo tanquen darrere i obrin per davant. I obrin per l’esquerra a Piatti, per la dreta a Rodrigo (un xicot de molta vàlua, sens dubte) i pel centre a Paco Alcàcer que ahir no va tindre la brillantor a la que ens té acostumats, però que va batre’s com un gladiador. Nuno, a més a més, va moure bé la banqueta, i l’entrada de Feghouli, Orban i Filipe Augusto van mantindré l’equilibri de l’equip. Particularment l’argentí Orban va ocupar el lateral esquerre per a que Gayà s’avançara ocupant l’espai de Piatti, i va tancar molt bé a Cerci, qui tractava d'entrar sempre amb perill per la seua zona.


Una gran victòria la d’ahir. Quinze minuts sublims, els inicials; mitja hora d'aguantar el setge dels madrilenys i una segona part més equilibrada en la que el València va saber patir i apretar les dents. Han passat unes quantes jornades, els de Mestalla continuen dalt de la classificació, sols per darrere del totpoderós Barça, i demanen, exigeixen respecte. A veure si la Federació, el Col.legi d’Àrbitres i la premsa, la ràdio i les televisions de Madrid són capaços de comportar-se com cal i és de menester.

El d'ahir era un partit important. Molt important. Es tractava de comprovar si el nou València està en disposició de fer un gran paper en la Lliga, d'aspirar a estar en els llocs d'honor allà pel mes de maig de l'any vinent. El resultat d'ahir a Mestalla convida a l'optimisme, però serem realistes i no direm blat mentre no siga al sac, i encara ben lligat.