El València trau un empat d'entre el desconcert a Anoeta.

Foto Levante-EMV

Gran part del que havia vingut construint el València Club de Futbol en les últimes setmanes va trontollar (per no dir que va ser destruït: no siguem massa durs) ahir per la vesprada a Anoeta. Un partit que va servir per demostrar que el València de Nuno també pot fer partits dolents i en què l'únic que es pot destacar com a positiu és el resultat, un empat que ens permet romandre en la zona alta de la classificació. 

Era impossible mantenir el liderat després del 6-0 del Barça, però les sensacions del València ens permetien somniar amb la victòria front a un conjunt que ens havia vençut en els últims sis enfrontaments. Ara bé, des del primer moment la Reial Societat ens va superar en tots els aspectes, particularment (per destacar un aspecte concret) en la col·locació en el camp. No hi hagué un rebuig que agafara cap jugador valencianista, no hi hagué cap moment en què el València tinguera cap situació de superioritat numèrica front el contrari. 

Al principi semblava que els de Nuno no estaven enxufats, que estaven confusos. Si hagués estat així, el matiner gol de Carles Gil (una autèntica meravella, tot s'ha de dir) ens hauria d'haver connectat al xoc. Però res d'això, només va ser un miratge entre un rosari d'imprecisions, balons sense sentit i passades tallades; i, per suposat, ocasió rere ocasió dels locals, que van fer que Diego Alves fora el millor dels nostres. En la segona part la intensitat va disminuir un tant, i el València va poder crear alguna ocasió, sobretot cap al final, però les dels d'Arrasate van ser més nombroses i, en general, més perilloses.  

Mal partit de gairebé tots els jugadors del València. Per salvar algú (a més del porter), Gayà i Alcácer van estar encertats quan van poder tocar el baló, però sense massa protagonisme: el baló ens solia durar un sospir. Cap als últims minuts el partit va convertir-se en un encontre d'anada i tornada en què va poder passar de tot i, donat que el València havia estat pitjor, teníem poc a perdre i molt a guanyar.

El comentarista del partit en Canal Plus va dir que havia estat un partit excel·lent, vibrant. És difícil que els valencianistes puguem dir això: va ser una contínua decepció, una successió de possessions de baló curtíssimes, de perill prop de la nostra àrea. A més, l'àrbitre va xiular cada contacte, interrompent el joc cada instant, i va mostrar targetes grogues, sovint sense motiu. Una experiència ben poc gratificant, en definitiva. 

És difícil sostindre tot el que vam dir després del partit front al Còrdova. Ahir el València no va ser protagonista, no va crear perill, no va saber ocupar els espais, no va saber neutralitzar les accions de l'equip contrari. El gol de l'exvalencianista Canales va ser una recompensa vertaderament escassa per a l'equip que millor va jugar ahir, però bé, quedem-nos amb el resultat, l'única cosa positiva que podem traure. 

El següent enfrontament serà front a l'Atlètic de Madrid. Esperem que tenir més dies de descans ens aprofite per eixir amb més força, perquè si no, els quatre gols que va rebre el Sevilla al Calderón es poden quedar curts, donada l'efectivitat dels del Cholo. Estiguem atents i creuem els dits, perquè va a ser dur. 

Ara bé, dit tot això, no ens ofusquem. No perdem la confiança en l'equip. El que hem vist ha de ser suficient per donar un marge de confiança. Però per favor, coses com la d'ahir no. Per favor. F.A.