Solvència, eficàcia i… jogo bonito a Getafe.

Foto Levante-EMV

El comentarista de la televisió va dir abans que Undiano xiulara l’inici del joc que es tractava d’un partit de confirmació per al gran València que estem veient aquesta temporada. Doncs si era així, la confirmació va ser superada amb qualificació d’excel.lent. Particularment la primera part.

            

La segona meitat de l’encontre hauríem pogut estalviar-nos-la, tot i que el València va sentenciar amb el tercer gol, aconseguit per Rodrigo després que Nalda fera un dels penaltis més bobos de la temporada. Tan gratuïta va ser la falta sobre Feghouli com la que segons després de llançar la màxima pena va cometre Rodrigo: segona groga, y al carrer. Un error lamentable.

El partit va tindre, abans d’això, una primera part espectacular. Un València ambiciós, ben posat al camp, agressiu en la pressió de l’eixida de baló dels madrilenys i amb dosis de virtuosisme en atac. Pel centre, per les bandes, al contracop, amb atac pausat i dominador, els de Nuno van donar tot un recital en els primers tres quarts d’hora.

Ja en el minut set van posar-se per davant al marcador, amb un preciós remat que ningú esperava de Paco Alcàcer. Va superar el defensa del Geta llançant-se a terra, com si desitjara controlar el baló quan realment el que va fer va ser pegar-li amb força posant-lo al segon pal, lluny de la manopla de Vicent Guaita que es va estirar tot el que va poder, l’home.

Però és que si el primer gol va ser d’una factura excel.lent, el segon encara va ser millor. Fou un d’aquells gols que si el fan Messi i Neymar o Cristiano i Modric les televisions es passen una setmana analitzant-lo i acabem avorrint-lo. Rodrigo va fer un extraordinari control de pilota pel carril del vuit, la passà a Gomes -que entrava pel centre-, qui va fer una paret amb Alcàcer, ubicat el lloc que li pertoca. El de Torrent li la va tornar al punt en el que calia i el portuguès entrant en carrera va definir com un virtuós. El 0-2 va pujar al marcador i si haguera hagut una banda a l’estadi, com passa als bous, hauria tocat Pepita Creus o Amparito Roca.

Potser el València jugà els millors moments de la temporada a Getafe. Va ser molt vertical quan calia, i va controlar el joc i el temps quan era el que més convenia. Una defensa eficaç amb uns centrals de garantia. Extraordinari, una vegada més, Otamendi, que va jugar-se la cara al final del partit per treure una pilota amb el cap. Molt bones, igualment, les percussions continuades de Gayà per la banda, generant amb Piatti un vertader malson per als defensors madrilenys. Molt bé el centre del camp, tant la contenció com la distribució del baló. I molta pólvora davant, amb Alcàcer i, fins a l’expulsió, Rodrigo.

El Getafe a penes va encendre les alarmes a la defensa dels de Mestalla, i sols Lafita va tindre cert perill en dos tirs a porta que van ser resolts per Alves. Per cert, que sorprenent que Lafita acabara el joc només amb una targeta groga (al minut 80!!!), després de vuit faltes, alguna d’elles mereixedora de roja directa. Va ser la màxima expressió de l’impotència dels xicots que entrena Cosmin Contra.

És el que li faltava al Coliseo Alfonso Pérez Muñoz. Tal vegada el camp més desangelat de tota la Lliga en Primera Divisió. Fa fredat veure les grades quasi buides, la qual cosa permet que els crits dels jugadors se senten per televisió com si jugaren en un camp a porta tancada. Com és que el Getafe s’aguanta en la màxima categoria amb tan poca afició? Ves a saber, però jugant com anit no aguantaran molt.

En qualsevol cas, pel que als interessos del València respecta, un partit redó, inclús amb jogo bonito. Una pena l’expulsió de Rodrigo, un lunar en una nit esplèndida. Ara, el dijous, que passe el següent. Serà el Còrdova. Cal no baixar la guàrdia, sumar de tres en tres, i donar espectacle a l’afició. Com ahir a la primera part del partit davant el Getafe.