Socarrats però contents: 3-1 a l’Espanyol.

Tret del públic de tribuna, la major part del respectable va patir ahir el sol de justícia que castigava Mestalla. Cal tindre molt afició al futbol i molt de compromís amb el València per a eixir de casa un diumenge de setembre per tal d’arribar al camp a les cinc de la vesprada. Serà una hora que agradarà als taurins, però és una bestiesa es mire com es mire. Li ho hem d’agrair als qui manen de la televisió i de la LFP. El públic ja no es queixa, quasi, però és un insult als aficionats que paguen el seu abonament cada any fer-los eixir de casa en un horari de bojos per tal de facilitar el negoci d’uns i d’altres.

Amb gorres i barrets i amb unes cues kilomètriques per a poder comprar beguda, el públic va estar a Mestalla amb il.lusió. I això es nota a la graderia i els jugadors han de sentir-ho a la gespa. A Mestalla ha retornat l’esperança i, qui ho sap, potser aviat aparega també l’alegria.

Els homes de Nuno van ser ahir més que efectius. Es posaren per davant al marcador des del minut 6, i podem dir que van controlar bastant bé el partit. Tot amb tot, per moments, particularment a la segona meitat del primer temps, l’Espanyol estava millor posat sobre el terreny de joc. El València tocava i tocava massa horitzontalment en camp propi i patia per a fer arribar la pilota als homes de davant. El centre del camp dels de Mestalla no tenia la fluïdesa esperada i necessària i, a més a més, alguna de les pèrdues de baló provocaven la tremolor de cames de la parròquia. En una d’elles, Parejo va propiciar un contracop dels catalans que marcaren un gol anul.lat potser injustament per l’àrbitre. Així és el madrileny: parsimoniós i tossut, que tot i que l’envolten mitja dotzena de contraris ell no amolla la pilota; i també un virtuós de la distribució i del toc de baló, com va demostrar en el segon gol de la vesprada.

El València presenta a hores d’ara una plantilla compensada. La defensa va estar com toca, particularment Otamendi, que és una mena de mariscal de la rereguarda. Vezo i Gayà en la seua línia i no desentonaren de l’argentí. El lateral dret, tanmateix, és una escletxa oberta i Barragán no està a l’altura de les necessitats del Club. Què passa amb Joao Pereira?

Al centre del camp, junt amb Parejo, va destacar André Gomes, un home poderós que fa la impressió que anirà guanyant protagonisme segons avance el campionat. Javi Fuego treballa de valent i defensa o se suma a l’atac segons convinga. La pólvora, la potència de foc està davant: Piatti és un mal de panxa per al lateral que li toca defensar-lo, i Rodrigo és un jugador que ha de donar partits de glòria a Mestalla. Ahir, quan la pilota estava als seus peus, la graderia esperava que passara alguna cosa positiva. I finalment està Paco Alcàcer, un altre que tal balla: la parròquia de Mestalla sap que si el de Torrent rep un baló en condicions les possibilitats de que el porter contrari haja d’arreplegar-lo de dins del marc són elevades. Davant l’Espanyol van produir-se sis tirs sobre Casilla, i tres van ser gol: Piatti, Parejo i Alcàcer. Per eixe camí anem bé.

Amb un 55-45 quant a la possessió de baló a favor dels de Nuno, la xifra a millorar va ser la diferència entre el nombre de balons recuperats i la dels perduts: 38 i 60, respectivament. Cert que l’Espanyol va fer-ne 38 i 61, però si el València millora en eixe aspecte donarà un pas molt positiu en la bona direcció.

Està provocant excel.lents sensacions aquest València, de la mà de Nuno Espirito Santo. La incorporació de Negredo sumarà potència de foc, i els ajustaments que aniran produint-se segons avance la competició ens permeten ser optimistes. Ahir, vam eixir de Mestalla socarrats però contents. En xiular l’àrbitre el final de l’encontre, ni tan sols el penalty en contra al minut 90 havia aconseguit apagar el somriure de satisfacció dels seguidors valencianistes. Que es mantinga.