Mentre una bona part del públic parava compte en la consigna, Darder va empeltar els tacos de la seua bota a la cuixa de Parejo, i l’àrbitre que estava prop –i que tenia calents d’orella als seguidors valencianistes per algunes permissivitats excessives- li’n va treure la roja directa. A partir d’eixe moment, el minut 26 de la primera part, el Màlaga va patir i va encaixar tres gols que el deixà KO, i desitjant el xiulit de l’àrbitre i la dutxa des del minut 56 de la segona part. Piatti acabava de fer un magnífic gol, el tercer definitiu, resultat d’un contracolp i d’una excel.lent assistència de Paco Alcàcer. El segon va ser de Parejo, en rematar el rebuig de Kameni al tir de penalty que ell mateix havia errat.
El de Torrent va celebrar la cridada de Vicente del Bosque per a la selecció espanyola amb un gol típic de davanter centre, d’aquells que semblen fàcils però que tan sols ho són per als que saben estar on toca i tenen la finura tècnica de saber materialitzar la jugada. Va ser el primer gol de la nit, el que vingué només cinc minuts després de que el Màlaga es quedara amb un home menys.
D’ahi en avant, vam viure una victòria còmoda. Una defensa sòlida i sense concessions, amb Vezo i Otamendi –qui, tornem a dir-ho, ens recorda a Ayala, tant per la seua jerarquia al camp, per com intimida els contraris i per com salta en les pilotes per alt- i un centre del camp notable. Destacaren Javi Fuego en accions defensives, de vegades quasi incrustat entre els centrals per a permetre la pujada dels laterals, i Parejo amb el timó del vaixell. Molt bones sensacions les que deixà André Gomes, amb classe i solvència en atac. Piatti i Gayà van fer una parella d’atac més que notable, jugant molt pròxims, al costat de la ratlla de banda, entrant el primer cap al carril del 10 i el segon fins a la línia de fons i posant uns centres magnífics; com el que permeté el gol d’Alcàcer. Per la dreta Feghouli treballà de valent, creà perill i va repartir joc, i Barragán, com sempre, generós en l’esforç però una pena en les pilotes que volia posar a l’àrea. Ignorem les raons de la preferència de Nuno pel sevillà, en detriment de Joao Pereira. Resulta incomprensible que el lateral dret del València siga aquest xicot, tot i voluntariós com és. I si li’n posaren vídeos d’Anglomà? Els canvis no van desmerèixer l’equip. Carles Gil i Robert Ibàñez acompliren, mentre que Zuculini va deixar alguns bons detalls.
Conclusió, una victòria tranquil·litzadora, d’aquelles que fan falta quan l’equip comença rodar en la competició, i això encara que falten per arribar dos efectius més a la plantilla. Espírito Santo va anunciar “l’arribada d’una bomba, un jugador fantàstic” [sic], i continuem a l’espera de la resolució de les tribulacions d’Enzo Pérez, el Benfica, Peter Lim i Mendes. Ja no ne queden més que hores per a que es tanque el mercat. També per a fer via a alguns jugadors que no tenen lloc a l’actual plantilla.
A més de resoldre els assumptes del mercat de futbolistes, seria desitjable que es reconsiderara la decisió d’acabar amb la tradició de les bandes de música a Mestalla. Les bones tradicions cal preservar-les, tant i més si connecten amb un dels actius culturals més importants que tenim els valencians, com són les bandes de música. L’estupidesa de que perjudiquen la gespa no és més que una excusa absurda (i totes les bobades publicitàries que se’n fan?), i l‘argument de que destorben la publicitat estàtica és senzillament infantil.
Que torne la música a Mestalla, que ahir la vam trobar a faltar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada