Un empat doblement joiós a Sevilla

Foto Plazadeportiva

Futbol és futbol. Ja ho sabem. Pots passar de l’amargura a la felicitat en un instant. Això és el que va ocórrer anit al Sánchez Pizjuán, quan el València va aconseguir empatar un partit en el minut 88, i jugant amb un home menys des del minut 21 de la segona part.

El Sevilla no és un rival més per al València. Després del Madrid i del Barça, segurament és l’equip andalús el que més irritació provoca en la parròquia de Mestalla. Ha substituït al Depor d’anys arrere, aquell equip que tants estira i arronsa va tindre amb els valencians, amb tants de partits de màxima tensió. El Sevilla és ara un equip malvolgut pels valencianistes. És un equip sempre aspre, desagradable, marruller, que sempre busca la camorra i que sap estirar el reglament en benefici propi (anit, 23 faltes contra 8 del València). A més, després de l’eliminació que es va patir a Mestalla en la semifinal de la UEFA, quan ja estava la prova superada amb excel.lència i honors, els partits amb els del Pizjuán tenen un plus d’emoció i, perquè no dir-ho, de desig de venjança.

L’alegria extrema d’Emery en aquella eliminatòria, que alguns van interpretar com a poc mesurada, inclús desconsiderada envers el que havia sigut el seu Club i la seua afició, anit va ser ofegada pel gol d’Orbán. El València jugava amb un home menys, com hem dit, per l’absurd colp de De Paul a Vidal en la disputa d’un baló. Tot i amb això, quan faltaven dos minuts per a acomplir el temps reglamentari, el València encara atacava amb tossuderia, i la fortuna va somriure els de Nuno. Els cinc minuts afegits no van canviar el resultat i el rostre desencaixat d’Emery fou un premi per als seguidors valencianistes. El segon premi. El primer, el més important i transcendent, clar, va ser el punt obtingut en un camp tan difícil i davant un enemic tan qualificat com el Sevilla.

Autèntica mala sort, una jugada desgraciada, espectacularment estranya, va impedir que el València s’avançara al marcador en el minut 8 de la primera part. En un contracop dels de Nuno, Alcàcer la passa a Piatti i el menut argenti dispara estavellant la pilota en el poste dret de la porteria defensada per l’impresentable Beto (encara el recordem, quan provocà l’expulsió del de Torrent). El baló va recòrrer la ratlla de la porteria, colpejà en l’altre pal i va tornar al camp sense que ningú poguera rematar-la. Una cosa circense.

A més d’això el partit no va donar molt de sí. Bé la defensa, especialment la sobrietat del jove Vezo i la seguretat i la jerarquia d’Otamendi (ens recordà les virtuts d’Ayala!!!). Bones les incorporacions de Gayà i els seus centres, i no tant els de Barragán. El València estava ben plantat al camp, això sí és cert, però no donava la sensació de ser un equip trencador. Solvència defensiva, tot i que Bacca era un perill constant; un centre del camp que està fent-se, poc de joc per les bandes, i poques pilotes als homes de punta.

Ara per ara no sembla haver a la plantilla valencianista cap jugador que marque nítidament la diferència. El tracte amb el baló és correcte, en segons quins moments la pilota circula amb fluïdesa, però anit el València no va donar en cap moment la imatge de ser un equip temible pel seu potencial ofensiu.

És cert que encara estem entrant en pista; és cert que falten encara dos fitxatges més: un al centre del camp (tant de bo si és Enzo Pérez), i un altre home amb gol per a acompanyar Alcàcer o per a ser alternativa a ell. En qualsevol cas, l’empat d’anit va ser just. El València tornà de Sevilla amb un punt (primera alegria) i amb el plaer d’haver-li donat un disgust a la parròquia sevillista i al seu entrenador (segona alegria). És clar que aspirem a més, però remuntar una derrota que ja es cantava, i amb un jugador menys que el contrari, és cosa meritòria.

Que passe ara el Màlaga, a veure si anem a més. Això serà divendres (sic) vinent. La il.lusió, malgrat tot, que no falte.