Una victòria treballada finalitza una Lliga per a oblidar.

Foto Levante-EMV

17 de maig de 2014: començà una nova era per al València CF? És allò que l’afició desitja. Tantes il.lusions amb les que va començar a rodar el baló, allà per l’agost de l’any passat, i tan patètica aspiració la que van dur ahir a Mestalla milers de seguidors blanquinegres: quedar per davant del Llevant. Al menys eixe objectiu sí que s’ha aconseguit.

Ni entrar en la Champions 2014-2015, ni entrar en Europa League via classificació, ni tan sols entrar en Europa com a guanyador de la copa de la UEFA. Ni la Copa d’Espanya. Res. El problema, a més a més, no ha estat la classificació simplement; o, inclús, l’absència de títols. El problema és que la temporada ha sigut un Via Crucis per al club i per a la seua afició.

El 25 d’agost, en la crònica del partid davant l’Espanyol de Barcelona, a Numeradadescoberta titularem “Quanta més il.lusió, més gran és la decepció”. Encara no sospitàvem el que havíem de patir durant la temporada. Encara confiàvem que Djukic, un home honrat i treballador, un ídol del valencianisme, sabries fer-se amb les rengles del Club. Ni pensar-ho. El València era una mena de casa de barret, i sense amo; o amb un amo, Bankia, que patia estertors de mort.

A més dels problemes financers, de les complicacions polítiques amb el Consell i el PP; a més de la convocatòria d’un concurs per a vendre el Club i poder pagar el deute de la Fundació i de l’entitat, els resultats esportius han sigut un malson. El València ha quedat 8é, amb 49 punts; per darrere del Vila-real, que jugarà la UEFA, amb 56 punts. Els de Mestalla n’han perdut més partits (15) dels que han guanyat (13), i han empatat en 10 ocasions. De les 13 derrotes, 6 les han patit en viu i en directe els fidels de Mestalla, igual que tres dels empats. Per si no n’hi ha prou, cal dir que el VCF ha encaixat més gols dels que ha marcat (53 per 51); és a dir, una mitjana d’1.33 gols per partit, contra els 2.63 del Barça o els 2.02 de l’Atleti de Madrid, que ha sigut un just guanyador de la competició.

Ara Peter Lim s’ha fet amb la propietat del Club, i anuncia 60 milions per a invertir en fitxatges. Tan de bo siga així. Certament amb la plantilla actual no es podrà arribar molt lluny. Caldrà incorporar noms de pes en el futbol mundial, i caldrà treballar més i millor el planter de Paterna. En qualsevol cas, serà absolutament imprescindible que els responsables esportius, amb Pizzi, Ayala, Rufete i qui convinga puguen treballar amb tranquil·litat, amb una estratègia de futur que permeta imaginar al València retornar a l’escena europea i a ser un dels grans equips de la Lliga espanyola.

Potser el partit d’ahir siga una metàfora del que ens espera. Va ser una victòria treballada: ni anit a Mestalla ni en el futur ningú regalarà res, i caldrà treballar de valent.

Els xicots de Pizzi van anar de menys a més. Va sorprende el Celta tocant la pilota amb solvència i velocitat; tanta que en el minut 5, en una jugada de pissarra, van posar-se per davant al marcador. El València va començar a incrementar la intensitat i, després de provar la qualitat del porter gallec, Sergio, en dues ocasions, arribà l’empat de Feghouli a passe de Piatti poc abans del descans. Poc després de començar la segona part, es va repetir la seqüència al contrari: centrà Feghouli i el petit Piatti marcà de cap, posant en avantatge al seu equip. Un avantatge que seria definitiu.

El partit evidència, una vegada més, les virtuts i les carències dels de Mestalla. Tot i que la possessió va ser favorable al Celta, tot i que els gallecs van pressionar l’eixida de baló molt a prop de la ratlla de l’àrea valencianista, no es pot dir que el partit fora de molt de patir. Com en tantes ocasions, si repassem les línies, ningú va desentonar. Ni en la defensa, on destaca Mathieu com sempre, però amb Senderos a un nivell acceptable, i molt elèctrics els laterals, Bernat i Pereira. Bé el centre del camp, on Parejo va dur la batuta, amb Michel (que va llançar a porta des de lluny amb perill en un parell d’ocasions), i Feghouli per la dreta i Piatti per l’esquerra. I davant, Vargas i Jonas, que tampoc estigueren mal, potser més gris el xilé. Bé, llavors l’equip per línies. No obstant, l’equip no carbura: li costa un món generar ocasions i, paral.lelament, li les fan amb massa facilitats. I marca, com ja hem dit, molts pocs gols.

De vegades la grada es desespera. Sembla que estem davant un concurs a veure quants de passes són capaços de donar els jugadors. Vinga el passe, vinga a lluir parets i, clar, tant de passe tant de passe, que quan es perd la pilota el contra atac dels contraris ―ahir el Celta de Luis Enrique― els genera massa problemes.

Al final, quan l’àrbitre va xiular el darrer xiulit de la temporada, el marcador era 2-1 per als de casa. El senyor Lim, imaginem, content per la victòria de la seua nova empresa (?). També, estem segurs, convençut que cal posar diners per a fer una plantilla més competitiva. Els socis volen un equip gran, un equip temible en Europa, un Club senyor, una institució que permeta gaudir els aficionats d’un joc de qualitat i, com a conseqüència, d’encadenar victòries i victòries.

Serà la d’anit a Mestalla la primera d’eixa llarga sèrie?