Els déus van ser cruels amb el València.

Ja ho sabíem, si més no els que tenim alguns anys. Ahir, a Mestalla, ens ho van recordar. I als joves, als que encara no ho sabien, o dubtaven, l’amarga i dura lliçó d’anit no sols no se’ls oblidarà, sinó que prendran nota indeleble: mai pots refiar-te dels déus. No sols són perversos, sinó que fan servir la crueltat per a riure’s i burlar-se dels simples mortals.

A la crònica del partit de Sevilla vam escriure que el darrer tren a Katanga ja havia eixit de l’estació de Santa Justa, a Sevilla, i que caldria córrer molt per a abordar-lo al partit de tornada en l’estació Joaquim Sorolla. Doncs bé, els xicots de Pizzi van agafar el tren de manera inapel·lable, amb autoritat, i es van mantindré en ell fins que una broma de la divinitat en el darrer minut els va expulsar del tren que va al Piamonte, a Tori més exactament. Allà on estarà també el Benfica de Lisboa.

Parlar de justícia o d’injustícia en el futbol són ganes de parlar. Si marques més gols que el contrari, guanyes. Si ell marca més que tu, perds. En les eliminatòries a doble partit, a més, n’hi ha una altra llei: si empates, els gols que has fet fora de casa compten el doble. València i Sevilla van empatar a tres, però com els que andalusos van marcar un gol a Mestalla són els que se’n van a Itàlia.

Deixant de costat, doncs, la justícia, val a dir que el València fou anit l’amo i senyor sobre el terreny de joc. Va controlar el partit, va marcar els tempos, va intimidar el Sevilla que es va veure durant més de vint-i-quatre minuts expulsat de la competició. La renda de dos gols que portaven de Sevilla no els va valdre de res. El València marcà als minuts 14 i 26, amb Feghoulí i Beto en pròpia porta; i en el 70 de tir de Mathieu a pase de Ricardo Costa, després d’un córner. La faena estava feta. El Sevilla tremolava, i la nombrosíssima parròquia que havia vingut de la ciutat andalusa havia emmudit.

Els d’Emery no van rematar més que dos vegades a porta: una de Reyes, que salvà miraculós Diego Alves, i el gol final de Mbia, en el minut 94. El València havia disparat sis vegades i havia materialitzat la meitat en gols. Fins al minut 94, el Sevilla sols havia tret tres córners, però en el minut que no oblidarem va ser una treta de banda, pentinada per un atacant que el morenet estacà a la porta de Diego Alves per a desolació de l’afició valencianista.

La d’ahir va ser una nit de comunió entre l’equip i el públic. Més encara que la de la nit del Basilea. La sorollosa afició andalusa va ser silenciada per la de Mestalla. Tot havia estat perfecte. El públic espentejava de valent. El porter Beto patia la fúria dels valencianistes per la covard actuació que li costà la targeta groga a Alcàcer a Sevilla, i el centre del camp del València nugava curt a Rakitic, que fou el botxí a Nervión. Arribarem al minut 90, i l’àrbitre decretà cinc minuts més de joc. A la graderia de Mestalla funcionaven els cronòmetres: ja van tres, apuntava un; ja són quatre, només falta un, afegí poc després un altre. I en això, el desastre. Fazio tragué da banda prop del banderí de córner, algú pentinà cap al centre de l’àrea, i allí Mbia va fer miquetes la il.lusió i l’emoció de milers de seguidors valencianistes.

A Numeradadescoberta hem criticat més que molt a l’equip. Som valencianistes, però som crítics, més que crítics quan les coses s’han fet malament. Quan el València ens ha decebut, quan no ha estat a l’altura de la seua història, quan els jugadors no han jugat com els professionals ben pagats que són, ho hem escrit sense bàlsams. És per això que avui hem de dir que l’equip de Pizzi ahir va ser el que la seua afició desitja. Un equip compromés, que lluita, que treballa, que té qualitat i que, fins i tot, que pot ser un rival temible per a qualsevol.

Anit, el Sevilla i la seua afició ho van poder comprovar. Al final són ells els que riuen, però saben el que van haver de patir per a fer-se amb el bitllet cap a Torí.

El València no sols no va tindre els déus de cara anit. Ara recordem amb amargura aquell primer gol de Sevilla, injust a més no poder. No obstant, no paga la pena lamentar-nos. De res val plorar per la llet vessada. Ahir teníem la victòria a tocar de dits, però els déus, cruels, van castigar als valencianistes a escriure mil vegades aquella vella sentència: no digues blat, mentre no siga al sac, i encara ben lligat.