Una mostra més d'impotència del València..

Foto Levante-EMV

L'Atlètic de Madrid va donar un pas molt important cap al títol de lliga, potser el major fins ara, davant d'un València més desencertat que de costum, de qui no es pot dir que no s'esforçara, però que, tot i el marcador final (un ajustat 0 a 1) no va fer tremolar en pràcticament cap moment els milers d'aficionats matalafers que es desplaçaren a València. Són ja dos partits sense marcar (comptant el de dijous passat), 180 minuts que evidencien, una vegada més, la falta de gol dels nostres davanters. 

El València es jugava ben poc. Més que cap altra cosa, poder dir d'ací un temps que va tenir un paper determinant en el desenllaç de la Lliga 2013-2014, perquè una derrota del líder, que ha de visitar el Camp Nou en l'última jornada, canviava les coses. Però no va haver història. És un debat gens fàcil qui deuria interessar-nos, com a valencianistes, que guanye la Lliga, perquè tot i la limitada simpatia (per així dir-ho) que desperta l'Atlètic de Madrid, l'alternància Barça-Madrid és fa ja quasi insuportable.  

Els de Pizzi començaren bé, amb atac i pressió i un tir de Paco Alcàcer que va eixir fora per poc. Els primers minuts van premetre'ns creure que faríem patir al rival, però fou una il·lusió. A partir de la meitat de la primera part, la intensitat dels nostres baixà i es va fer palesa la necessitat que tenia l'Atlètic de guanyar. Sense grans ocasions, sense un futbol espectacular, va anar arraconant poc a poc al València, va anar anul·lant Dani Parejo i va aconseguir que no fèrem tres passades seguides. 

Alguna pèrdua perillosa en l'eixida de baló anuncià el gol de Raúl García en el minut 41, en pentinar una centrada que va fer dubtar a Guaita sobre si calia eixir o no. Una vegada més, la confiança del líder, la fe en el que fa (ordre defensiu, córrer més que el rival, perseguir-lo sense treva i esperar a donar-li l'estocada sense haver d'arriscar massa) es veia recompensada. El gol arribà quan pitjor ho estava passant el València, quan els aficionats ja esperàvem que l'àrbitre xiulara el descans, perquè els visitants no ens deixaven respirar.

Poc després de començar la segona part, un error defensiu deixà a Diego Costa sol davant Guaita. Durant uns segons Mestalla va tèmer que el partit s'acabara abans d'hora, però el de Torrent va aguantar com un valent i aturà el xut del davanter de forma magnífica. Pizzi va traure a Vargas per Parejo, menys protagonista que altres dies, per reservar-lo per a dijous, retrassant a Jonas a la posició de migcampista creatiu. No va canviar massa la cosa. El València no va fer un partit horrible, es va esforçar i va aconseguir que no li crearen massa perill, però la fortalesa atlètica va ser massa per a l'innocu atac valencianista. 

Els defenses van estar relativament encertats, especialment els laterals. Gayá estigué sobri i va fer pràcticament tot bé, sense excesos però sense estridències. Joao Pereira va estar molt insistent, s'hi esforçà molt, però si va centrar quinze vegades, catorze van ser dolentes. En atac ja hem dit que poca cosa, i el mig del camp tampoc va brillar en excés: el València tingué molta més possessió (62-38) però de poc li va servir: el rival comptava amb això. A més, va ser digna de ressenya la contumàcia amb que pegava passades llargues cap a uns jugadors l'especialitat dels quals no és arreplegar balons per dalt front a defensors que els trauen quasi un pam. Els balons que els Jonas, Alcàcer i Piatti (buscar a Piatti per dalt, cal tenir valor!) aconseguiren baixar es compten amb els dits d'una mà.  

Durant uns deu minuts sí que va semblar que el València anava a posar contra les cordes a l'Atlètic, quan es van succeir un xut perillós de Feghouli i uns quants còrners. Però res. L'Atlètic continuà correguent, i el cansament va fer que el València errara cada vegada més passades; que cada vegada li costara més acostar-se a l'àrea rival; que cada vegada centrara pitjor, quan s'hi acostava; que cada vegada elegira amb menys fortuna què fer amb el baló. 

Alguns optimistes irredempts encara pensàvem: "segur que creem una última ocasió, només cal tenir sort i enxufar-la". Niente. No només això, sinó que ens van fer veure el que en castellà es diu una "chapuza" en tota regla en l'última jugada. Juanfran tallà el pràcticament únic contracolp que va poder armar el València en tot el partit amb una falta a uns quinze metres de l'àrea que li costà l'expulsió; després d'esperar a que tots els defenses pujaren, a que el públic es conjurara, a que els defenses contraris s'afebliren, Fede i Joao Pereira s'embolicaren amb unes quantes passades en curt, i ni tan sols arribaren a penjar el baló. Que no tinguen una jugada assajada és molt preocupant, però que no arribaren ni tan sols a acostar el baló a l'àrea és com per enfadar-se. 

Comença mal la que pot ser la setmana de la penitència per al València. El que fem dijous vinent pot fer-nos oblidar la derrota d'avui i, fins i tot, un certament probable mal resultat al Bernabéu. Però com no tinguem unes quantes idees més de cara a gol, ho tenim ben difícil. F.A.