 |
| Foto Superdeporte |
El
València Club de Futbol és un equip sense ànima que no sap ben bé a què juga.
Quan la Lliga 2013-2014 està a falta d’una darrera jornada, els de Mestalla
juguen a espentes i rodolons, més amb el cor que amb el cap, més a impulsos que
de forma ordenada al servei d’una estratègia de joc. És l’antítesi del Llevant,
un equip que amb poc pressupost i sense més recursos futbolístics que els
justetets sí sap què ha de fer en el
terreny de joc. Ahir, a Orriols, li va cedir la pilota al València i es dedicà
a jugar amb les línies molt juntes, a veure com els de Pizzi no es treien la
pasta dels dits, i a aprofitar els errors dels de Mestalla. Dos errors de
Ricardo Costa van significar dos afusellaments a Diego Alves. Total, al final
victòria justa dels granotes que van
fer prou més que els xotos. Si més
no, van ser infinitament més efectius.
Quants
punts s’han perdut aquesta temporada per la mala maror que afecta el Club? Amb
una plantilla pendent d’un ERO ―un Expedient de Regulació d’Ocupació que els
futbolistes no saben com els afectarà― que deixarà sense faena [i obligarà a
buscar-se la vida] a més de quatre i de vuit, el vestuari ha de ser un soterrar
de tercera [Pizzi havia declarat que detecta ansietat entre els seus jugadors
pel tema]. Mentre es tramita la venda del Club, en un procés que sembla que
presenta més complicacions que les negociacions de pau a l’Orient Pròxim, les
notícies que transcendeixen de les reunions entre les parts implicades són tan
confuses com decebedores. El PP, és a dir el Consell, i Bankia donen la
impressió que fa temps que tenen decidit a qui volen vendre-li el Club. I no
sols això, sinó que és probable que cas de no aconseguir-ho estripen la baralla
i declaren desert el concurs. La llarga mà del PP sembla estar al darrere d’una
de les candidatures, en concret la del fons d’inversió nord-americà ―fons de
voltors, en diuen els que saben― que representa el xicot d’Aznar. Malament anem
i pitjor anirem si es confirmen les sospites.
Amb
tan mala maror, amb tantes turbulències internes a la Institució, amb tants
interrogants oberts, amb un escenari econòmic deplorable, qualsevol mala
notícia, qualsevol mal auguri, corre com la pólvora entre l’afició
valencianista. Costa treball de creure que es puga gestionar tan mal un club de
futbol. Costa treball si no tenim en compte la variable dels interessos
particulars [econòmics, polítics, partidaris, personalistes], que són tan
corrosius que poden acabar amb el Club com acabaren al ball de Parra, sense
cordes ni guitarra. Esperem expectants
la resolució de les negociacions per a trobar un comprador per al Club de l’Avinguda
de Suècia.
Amb
aquest clima social i mediàtic, el partit d’anit al Ciutat de València fou, una
vegada més, un exercici d’impotència dels de Pizzi. La primera part va caure
lleugerament del costat del Llevant, tot i que el marcador no s’havia mogut. El
València sols havia entrat bé per la banda dreta, amb Pereira i Feghouli, i és
que el portuguès està sobrat del que li falta a la majoria dels seus companys:
compromís, coratge i ganes de vèncer. El València fou lent i massa estàtic. Pel
centre s’estavellava una i altra vegada contra el que semblava la tanca de
Melilla que Caparròs havia posat davant l’àrea granota. Les entrades per la
banda, més per la dreta que per la de
Bernat i Fede, no trobaven rematador. Ni Alcàcer ni Vargas van rebre ni una
sola pilota en condicions. Una situació no per coneguda menys fastigosa per als
aficionats valencianistes i irritant per als homes de punta. Paral.lelament, cada pilota sobre l’àrea dels
de Mestalla era sinònim de perill. Els de Caparrós remataren quatre o cinc
vegades en guanyar-li l’espai als defenses, però van tindre poca fortuna. En
cas contrari, al descans hauríem arribat amb els granotes pel davant.
La segona
part fou quasi completament del València. Jonas va entrar per Alcàcer i Piatti
per Fede. Pizzi va fer l’equip uns metres més avant i els jugadors van posar-li
ganes a l’assumpte. Sense èxit, no obstant. Si en alguna ocasió els de la
samarreta blanca aconseguiren tirar a porta, allí estava Keylor Navas. Però, els blaugranes estan on estan perquè
saben treure petroli dels errors dels contraris. Primer Ángel i després Ivanschitz,
en els minuts 26 i 36 de la segona part, aprofitaren sengles errors defensius
de Ricardo Costa i marcaren els gols que els valen els tres punts que ―a l’espera
del que ells facen a Màlaga i el València a Mestalla davant el Celta― poden
significar que acaben la competició ensenyant-li la popa als de Mestalla per
primera vegada en la història. Quasi res porta el diari per als d’Orriols.
El
València tragué el nervi al temps de descompte, i Pereira i Piatti obligaren el
porter granota a lluir-se davant el seu públic.
Massa tard. Contràriament a allò que estava fent-se costum, el València
no va perdre punts durant el descompte. Ahir, al Ciutat de València els va
perdre de forma més clàssica.
Ja
veurem com acomiadem aquesta trista i desgraciada temporada la setmana vinent a
Mestalla. Ja veurem què passa amb la venda del Club. Ja veurem com l’afició
valencianista és capaç de recuperar l’ànim i l’orgull davant del desastre de
temporada que el seu equip ha realitzat. I ja veurem si és capaç de detectar qui
són i on estan els responsables de gestionar de forma tan lamentable un Club
com el València CF. Ja veurem.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada