Un partit sense massa història però amb tres punts.

Després de la nit èpica contra el Basilea, vingué una certa calma al vestidor del València. L’equip està en semifinals de l’Europa League, i serà amb el Sevilla, un equip incòmode amb el que les relacions són sempre tenses, amb qui haurà de jugar-se el viatge a Torí. Una eliminatòria, a doble partit, separa als blanquinegres de disputar una final europea que, en cas de guanyar-la, a més del títol comportaria el jugar competició europea la temporada pròxima. I no cal fer esment de com d’important, transcendental, és per al València CF el no desaparèixer del mostrador europeu. 

En aquesta aventura estava pel mig l’Elx, un equip que encara pugna per romandre a Primera Divisió l’any vinent; com la setmana pròxima estaran els navarresos d’Osasuna. Són partits en els que el València es juga l’honor, que no és poca cosa, però és comprensible que tant el Club com els jugadors tenen la ment capficada en Sevilla i en Torí. 

El partit d’ahir va ser, diguem-ho així, poc brillant. L’Elx havia vingut acompanyat de mitja ciutat de la Vega Baixa, una afició tan nombrosa com no recordàvem a Mestalla. La vesprada era calorosa, el sol pegava de valent, i els jugadors a més de cansats ―ja ho hem apuntat― sabien que es tractava d’eixos partits que al món del futbol es diuen que són un parany: si guanyes, el botí no és gran cosa; però si perds, és un desastre. Tenint en compte el calendari, les lesions i les sancions, Pizzi va alinear un onze que no és el millor que pot oferir actualment. 

Tot amb tot, l’equip va eixir amb ganes, mentre que l’Elx els hi va cedir la pilota. Amb una possessió elevada, el joc estava al centre del camp des del qual el València amb Parejo intentava entrar pels costats, amb Bernat i Barragan, per aprofitar la mobilitat fonamentalment de Piatti. De Jonas, què anem a dir? Què és lent i que sembla escàs de motivació? Que espera Pizzi d’ell? Tot amb tot els valencians manaven i al minut 21 en una jugada col.lectiva Piatti va marcar a passe de Míchel. Com en tantes altres ocasions hem vist aquesta temporada, quan el València marca els aficionats no saben que va a passar, però s’espanten en recordar el que ha ocorregut en moltes ocasions: els de Mestalla es relaxen, abusen dels passes horitzontals, comencen a fer rondós interminables fins que algú comet un error i aleshores... els contraris li fan pagar cara la inconsistència defensiva. Això passa ahir en una jugada aparentment senzilla, pròxima a l’àrea de Guaita, com a resultat d’un error fatal de Míchel: gol dels de Fran Escrivà. 

A continuació, segons el libreto. El València acusa el colp i el contrari se’n ve amunt. Quan ahir va passar això, dos homes van aguantar al València: Parejo i Vicent Guaita. Després que el madrileny tornara a posar per davant al seu equip, l’àrbitre xiulà un penalty inexistent en contra del València. Guaita va desviar el tir de Damián Suárez. Una bona notícia per al de Torrent, que pot guanyar una confiança que va a fer-li molta falta en els partits que venen. 

És cert que la graderia de Mestalla no va respirar amb tranquil.litat mentre l’àrbitre no va xiular el final, però els darrers minuts amb Alcàcer i Keita sobre la gespa l’equip guanyà en consistència. Al final tres punts, que són bons encara que insuficients per a superar a la Reial Societat que entrarà en Europa i tancarà la porta de la Lliga espanyola. Excepte, clar, que entrem per la porta gran de Torí. 

El Sevilla d’Unai Emery, que és un equip bronco, que se les sap totes i unes quantes més, és el primer obstacle per a accedir a eixa entrada. Veurem quins arguments poden fer valdre els xicots de Juan Antonio Pizzi.