L’equip i la seua afició interpreten una sinfonia perfecta a Mestalla.

Foto Levante-EMV

Harmonia, sintonia, connexió absoluta entre l’equip i la graderia. Aquesta és la síntesi del que ahir passà a Mestalla. Una part d’ella, si més no. L’altra va ser que els de Pizzi van jugar el seu millor partit des de fa molt de temps; tant que van fer inútil, per insuficient, la victòria dels suïssos la setmana passada a Basilea.

Després d’unes setmanes calamitoses pel que fa al futbol, el clima social a l’Avinguda de Suècia estava més que enrarit per les notícies entre tèrboles i esperpèntiques que s’han generat darrerament des de dins de l’Entitat i des de la rodalia. La premsa escrita, les ràdios i les televisions han parlat del València CF aquests dies, encertadament, com d’una institució sempre a la vora del barranc social. Al mal rotllo de la venda del Club, amb tantes i tantes maniobres orquestrals en la foscor ―per dir-ho de manera educada, que tenim lectors menors d’edat―; amb tant de furtamantes, intentant treure profit personal de l’agònica situació financera; amb algun que altre bomber piròman fent declaracions que objectivament perjudiquen al Club, però que evidencien la immensitat de la seua ambició; amb polítics partidistes fent explícita la seua intenció de manipular els sentiments de l’afició de Mestalla; i, darrerament, amb el sainet tragicòmic protagonitzat per antics dirigents de la Institució, despullats completament ara i en exposició pública amb les seues misèries a l’aire; amb tot això, diguem, la nit es presentava propicia per a viure una tragèdia. Aficionats de dècades de provada fidelitat valencianista confessaven que sols aspiraven a caure amb dignitat en l’eliminatòria, i això perquè la victòria estava dues parades més enllà d’on acaben els somnis.

Aquesta vegada, tanmateix, els negres presagis no es van acomplir. I és que els xicots liderats per un inoblidable Paco Alcàcer van aconseguir una victòria històrica. Una d’aquelles victòries que hom recorda per a sempre. Una d’aquelles nits que els aficionats, particularment els més joves, guardaran en la motxilla de la seua memòria personal.

El València va imposar-se al Basilea en tot. Va tardar en obrir la llauna, però després del primer gol del torrentí tot va semblar possible. Anar al descans amb un segon gol, aquesta vegada del xilé Vargas ―sempre intermitent, però sempre amb detalls de qualitat― i quasi amb el tercer, va fer creure, recuperar la fe als valencianistes de la grada. Recuperar la fe en un equip que ha protagonitzat ridículs històrics; sense anar més lluny, la setmana passada a terres helvètiques.

Anit l’equip va funcionar com una organització qualificada i generosa, amb Keita i Parejo al mig del camp, tots dos excel.lents i, si de cas, virtuós el morenet. Molt bé les bandes, amb João i Bernat, perfectament connectats amb Feghouli i Fede, i Vargas i Alcàcer, particularment el segon actuant com un dinamiter de la defensa suïssa. Darrere, els centrals, Javi Fuego i Mathieu (aquest fins que es va lesionar) van controlar el joc d’atac dels de Basilea fins al punt que no van disparar ni una vegada entre els tres pals en 120 minuts de joc.

Els de Mestalla van buidar-se anit. Van donar-ho tot. Guanyaren en possessió (76/24), en tirs entre els tres pals (10/0), en tirs a la fusta (2/0), en córners (16/6) i, el més important, van controlar magníficament el partit des que va entrar el primer gol al minut 38. Alcàcer va fer tres gols en una nit que no oblidarà, com tampoc ho faran els milers d’aficionats que ompliren ahir el vell estadi i que no abandonaren el camp fins que els jugadors, extenuats, van agrair-los de forma explícita el suport que tantes veus i tantes palmes els havien donat durant les dues hores de joc.

És cert que cap dels grans problemes de l’entitat va ser resolt anit. És cert que el darrer espectacle que ha tingut com a protagonista a l’home que va ser el màxim responsable de l’ensorrament financer del club, ha sigut patètic i ha perjudicat encara més la deteriorada imatge del valencianisme futbolístic. És cert que la gent guapa de la societat valenciana vinculada al món del futbol mostra de forma evident fins a quin punt ha arribat la brutícia a aquesta terra nostra. És cert que la societat valenciana, en general, està patint una davallada terrorífica dels seus indicadors socials i econòmics per culpa de la mala gestió i de la connivència de molts, i que allò que passa amb el València no és més que una mostra de com s’han imposat els interessos més bastards durant anys; i és ara que hem de pagar les factures. Totes juntes.

Tot això és dissortadament cert. Però, anit els qui vam tindre la sort d’estar a Mestalla vam passar dues hores interpretant una sinfonia que no oblidarem. Ho vam fer junt amb uns xicots de samarreta blanca i pantaló negre que es deixaren la pell al camp; que no és altra cosa que el que l’afició els demana sempre. Per tot això, avui podem dir allò de que nos quiten lo bailao.