 |
| Foto Valencia Plaza |
El
València no va competir a Basilea més que durant la segona part. Aquest equip
necessita, a més de millorar el nivell de qualitat de la plantilla amb la
incorporació de jugadors contrastats i bons professionals, un bon psiquiatra.
Algú que tracte en teràpia al grup, tots al divan, explicant quins problemes
van tindre de menuts, o com va la seua sexualitat. Allò que passa als de
Mestalla no és normal. Entenent per normal allò que normalment entenem per
normal.
No
és normal que, després de refugiar-se darrere la competició europea per a tractar
d’arreglar la trista campanya a la Lliga, el València desapareguera del terreny
de joc durant els primers quaranta cinc minuts. No és normal que, després de
tindre la sort que li corresponguera l’equip més fluix dels vuit que quedaven
en competició, anit aquest li passara per damunt. No es normal que una entitat
que es jugava la darrera possibilitat d’estar en Europa la temporada pròxima,
mostrara el seu rostre més apàtic; com si es tractara d’un partit de tràmit.
Durant
la primera part no n’hi hagué forma d’enllaçar amb Vargas i Alcàcer. El
València va aparèixer com un equip sense arguments ofensius, innocent i
previsible. Els suïssos amenaçaven i els de Pizzi com si la cosa no anara amb
ells. Sols Mathieu clavava la cama i va evitar dos gols. Com que són un equip
que sembla una ONG, tanta facilitat va tindre premi: un tal Delgado, un argentí
que no marcava des de feia més d’un any, va trobar un forat entre Bernat i
Mathieu i va fer que l’estirada de Guaita resultara insuficient. L’home va
plorar i tot de l’emoció.
Els
de Mestalla ja han reviscolat al Rayo, al Getafe i anit li van donar una
alegria immensa a un jugador que estava al camp pel nombre de baixes que
arrossegava el seu equip. Encara faria un segon gol l’amic Delgado (des d’ahir
el València serà per a ell un amic entranyable), i recordarà João Pereira que va perdre una pilota franca en la línia de
tres quarts pròpia. Una vegada més, dos
gols seguits-seguits. Amb Almeria i Getafe van ser dos gols en dos minuts; ahir
van passar tres minuts. Anem millorant.
El
València no va tirar a porta fins al descompte abans el descans, en el minut 47:
Fede, centrat i per dalt del travesser. Malament, molt malament, els de Pizzi
durant la primera part. I, clar, se’n van anar al vestidor amb un dos a zero
que feia justícia pel que s’havia vist sobre el terreny de joc.
La
segona part va ser més equilibrada. El Basilea va cedir-li la pilota al
València (de fet, la possessió final va ser 60-40 favorable als de Mestalla), i
es va fer quinze metres arrere. Els valencians van tindre diverses ocasions:
aparegué Vargas, que en va tindre dues; Keita que va fallar una imperdonable, i
Alcàcer que va perdre una pilota de les que ell no falla mai. Va jugar l’equip
amb més ganes, amb més alegria, amb una certa intensitat, però la pilota no va
entrar perquè el Basilea té un porter de categoria.
Quan
ja semblava que ens tornàvem a casa amb eixos dos gols d’avantatge dels suïssos,
i comentàvem si seria possible o no fer-la ben grossa a Mestalla i superar l’eliminatòria,
vingué el tercer gol helvètic. Stocker, un dels homes més incisius i de més
qualitat del Basilea, tot sol a la ratlla del mig camp, amb Barragán distanciat
d’ell fent no se sap què, agafa una pilota i encarà Vicent Guaita. La puntilla
per a les il.lusions d’un equip que no carbura. Un equip sense ànima al que l’efecte
Pizzi se li ha esvaït.
Amb
l’equip en estat de pronòstic reservat, l’afició no vol ja més que acabe la
temporada. Acabar amb aquest calvari amb un grup de jugadors, sols de tant en
tant un equip, que fallen més que una escopeta de fira i que sembla que juguen
com qui va a fer un jornal amb més penes que ganes.
A
veure si l’encerten amb el comprador i els que vinguen estan decidits a
reflotar un club tan històric com el València CF, que fa massa temps que dóna
disgustos cada dos per tres als aficionats; aquells que paguen religiosament els
seus abonaments per omplir Mestalla i animar els jugadors a fer una faena per a
la que o no estan capacitats o no tenen ganes de fer-la. O les dues coses. O és
que realment la cosa és matèria de psiquiatra?
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada