Alerta roja

Foto Levante-EMV

Es pot dir que el València torna estar en crisi. Cert que com que ja en van unes quantes enguany, estem mig acostumats, però dins de la poc intensa però innegable millora experimentada amb l'arribada de Pizzi, és una desil·lusió que ens remet a altres crisis, a quan el València era un equip que es passejava per la Lliga fent més llàstima que altra cosa. No es pot dir que el València haja fet un gran paper enguany tret de moments puntuals, però els aficionats no podíem imaginar que en dos partits contra rivals que sort tindran si no descendeixen, trauríem només un punt. 

Anit el Getafe va jugar un partit poc més que correcte, però va guanyar sobradament i merescuda a un València que només va respondre durant deu minuts del partit. Començaren guanyant els de Pizzi als madrilenys, que venien sense guanyar en quinze jornades, i sembla que es pensaren que la golejada cauria com cauen les fulles a la tardor. Una errada de Senderos en defensar un contraatac dirigit, planejat i executat per Lafita (encara que potser fou més mèrit del davanter que demèrit del defensa) va fer que els visitants pensaren que sí, que podien. Tingueren prou amb pressionar un poc l'eixida de baló, i en dos minuts ja havien creat la que pràcticament era la seua segona ocasió de perill; el segon gol. L'entrada de Feghouli i Alcàcer va fer que l'equip millorara, però el Getafe controlà els temps en la segona part, allargant cada falta, cada treta de banda (com és normal, d'altra banda) i quan el València intentava cremar les naus, donà el colp de gràcia. 

Es pot dir que l'àrbitre no va estar encertat, que va desesperar als nostres amb targetes no mostrades i penals no xiulats no mostrats. Es pot dir que en la segona part, Parejo per fi es va convertir en l'amo del centre del camp (en la primera part, el tàndem Fuego-Romeu havia estat més desencertat). Es pot dir que en dos minuts en el terreny de joc, Alcàcer va crear més perill que Jonas en més de cinquanta. També que Feghouli estigué encertat per moments, molt combinatiu amb Barragán (més que no Fede amb Bernat, quan donat que aquests dos són més ràpids, cabria imaginar que ocirregués a l'inrevés). O que el València tingué algunes ocasions molt clares, inclosos dos travessers.  

Es podrien dir diverses coses, però la conclusió seria la mateixa. Els de Contra van guanyar anit perquè van tindre més intensitat i ganes, perquè pressionaren més amunt, perquè van ser intel·ligents, i sobretot, perquè el València pensava fer bona la màxima d'Helenio Herrera i guanyar sense baixar de l'autobús. El gol de Vargas fou, en eixe sentit, una mala notícia, ja que semblà que el València baixà els braços esperant que els rivals entregaren les armes després de mostrar bandera blanca. I no fou així. El que ocorre a la Lliga és que els equips que es juguen el seu futur en un partit es deixen la pell. El València anit, com dijous a Almeria, no ho va fer. F.A.