Un equip sense caràcter torna a despenjar-se d’Europa.

Foto Levante-EMV

Serà el Basilea més equip que l’Almeria? Li’n beneficiarà al València jugar a porta tancada i sense públic que anime els suïssos? Si marca en el segon vuit del partit, això és bo o roïn?  Si se’n va guanyant 0-2 al descans a un equip menor [segur, per al València actual?] que està fugint del descens, n’és una renda suficient? Qui mana dins el camp? Per què s’empenya Pizzi en jugar amb Vargas, és a dir amb 10 en compte dels 11 que posa el contrari al camp? Com és que Pizzi no veu que el xilé no col.labora en defensa i que Bernat ha patit els noranta minuts amb Suso? Per què Feghouli és tan intermitent?...

Preguntes. Moltes preguntes.

No podia començar millor la nit a Almeria. No havien passat ni deu segons del xiulit de l’àrbitre i Keita, oportú en aprofitar un error garrafal d’un defensa contrari, havia pujat l’un a zero al marcador. La rereguarda andalusa semblava un manoll de nervis, el centre del camp dels de Pizzi manava i assetjava el porter Esteban; una, dues, tres ocasions i la pilota no havia entrat de miracle. L’Almeria atacava per la banda dreta, Bernat patia i patia, però Vargas estava pensant, segurament, en l’embaràs de la seua dona (d’ella se’n recorda quan marcà el segon gol, al minut 30). Algun esglai per als de Mestalla, però era normal, alguna cosa havien de fer els xicots del jove entrenador Francisco Rodríguez, que veia el partit des de la llotja, sancionat com estava. Arribà el descans. Tot controlat pensaven els jugadors del València, pensava Pizzi, pensaven els aficionats davant el televisor, fent-se un entrepà de categoria i pegant-li fort a la cervesa. Un partit tranquil, relaxat, i a aguantar el tiró del Sevilla, de la Reial Societat i del Vila-reial.

D’això res, Portolés.

El València va eixir mudat de diumenge, i l’Almeria amb la roba de combat i amb la baioneta calada. Als deu minuts ja havien empatat el partit. Com és possible?

La defensa va començar a jugar a una velocitat inferior a la desitjable; en qualsevol cas molt inferior a la dels andalusos. Suso entrava per la dreta, que era una autopista amb Bernat a la caseta de peatge, més a soles que un gos. I el senyor Eduardo Vargas? Doncs sobre el camp, a veure si agafa confiança, que diu Pizzi. Serà un gran jugador, és un gran jugador [ja el veurem a l’estiu a Brasil, amb Xile], però sembla que està de vacances a casa nostra.

Capítol a banda mereix el pobre Vicent Guaita. No va tindre la nit. Era una de les preguntes prèvies a l’encontre: tenim porter? Dues parades, pilotes desviades més aviat, de dispars durs dels de Francisco, que tiraven a porta amb massa facilitat, i a la de tres, mort o pres: ens recordarem de Di Stefano.

Sí, amb allò que li va dir a un porter el nom del qual bé al cas: “Mire, no li’n demane que pare les que vagen dins; li’n demane que no es clave les que vagen fora”. Doncs això, Guaita desvia una pilota que anava a porta però cap a l’interior de l’àrea menuda on Óscar Díaz no va perdonar. Era el primer de l’Almeria. Dos minuts després, en una bona jugada col.lectiva, vingué el 2-2. La defensa del València no sabia si plorar o morir-se definitivament. Però quedaven encara 35 minuts. Inútils. Res de res.

El tren europeu que el València va agafar diumenge passat davant els de La Plana no era el que tocava. Ens vam enganyar. S’ha acabat la il.lusió de la remuntada, de retallar set o vuit punts al Sevilla, al Vila-reial, a la Reial. Ells si que estan sumant de valent.  

Ara, vist allò que hem vist, els aficionats que puguen, que somnien amb Basilea, en passar a semifinals i en estar el dia que toque a Torí a jugar la final, molt probablement  contra la Juventus. Això els que puguen somniar. Els altres, que reflexionen per a aclarir-se qui són els responsables de que un club com el València estiga arrossegant-se per la Lliga espanyola com un vulgar equip que no en té ni personalitat, ni lideratge, ni capacitat de guanyar-li ni al Celta, ni al Rayo Vallecano, ni a l’Almeria; entre altres.

Vergonya, cavallers, vergonya.