Tornem a pujar al tren d'Europa.

Foto Levante-EMV

En el futbol no sempre és útil ni aclaridor fer comparacions. La infinitat de variables que entren en joc a cada partit no es poden tenir en compte, per la qual cosa sovint és injust comparar dos resultats, dos partits. Per exemple, si el València hagués jugat contra el Rayo Vallecano com jugà al Camp Nou unes setmanes abans, de ben segur que hauria guanyat; ara bé, la motivació no era la mateixa, els jugadors no eren exactament els mateixos, el cansament no era el mateix, i així fins on es vulga allargar. No obstant això, de vegades sí que pot servir, fer una comparació simple, per traure algunes conclusions. 

Comparant la merescuda victòria d'anit front al Vila-real a Mestalla amb la dolorosa derrota de la primera volta, resulta que sembla que qualsevol similitud entre qualsevol dels dos equips i les seues respectives versions d'uns mesos enrere és pura coincidència. 

El Vila-real es va mostrar com un equip poc menys que inofensiu. Xutà quatre vegades a porteria, una entre els tres pals (el gol), i només llençà un còrner. El València, en canvi, en xutà 14, 5 entre els tres pals, i llençà 7 còrners. La possessió sí que va estar més equilibrada, però decantada per als nostres, 51% front a 49%. Però el que es va veure sobre la gespa va ser un partit guanyat pel València amb més facilitat de la que a priori podíem els aficionats esperar, amb molt més control del joc que un equip, el Vila-real, que en comptes d'aspirar a jugar Europa League, pretèn arribar a la Champions. En el partit de la primera volta, els de Marcelino ens van donar un repàs en tota regla, i el resultat, 4 a 1, va ser just. Anit el resultat va ser més curt per al València del que podia haver-se produït.

El partit començà amb una bona jugada de Fede que acabà fora, lluny del marc rival. Cal destacar també una fantàstica passada de Parejo que deixà Barragán sol davant d'Asenjo, qui va respondre molt bé al tir del gallec, que ahir ocupava la posició d'extrem, per davant de Joao Pereira. L'única ocasió dels visitants fou un perillós llançament de Pina després d'una pèrdua de baló molt comprometedora de Joan Bernat (que tot i això va fer un molt bon encontre). La resta va ser domini valencianista, no aclaparidor, potser, però sí segur, tranquil. Només la lesió de Diego Alves al minut 20 ens va preocupar, però els de Marcelino no van posar a prova Vicent Guaita en pràcticament tota la nit. 

Els gols van ser d'un jugador que no es prodiga en eixes facetes, Javi Fuego, que va aprofitar sengles balons morts en l'àrea per embocar a gol. I és que els defenses visitants no van fer gala d'una gran habilitat per protegir la seua porteria, especialment en jugades a baló parat; en la segona part, un altre còrner acabà desembocant en un tir de Keita al travesser. El mig del camp, amb dos mig centres defensius, va donar bons resultats. Javi Fuego i Keita estigueren bé, com de costum, i Parejo estigué molt bé, com de costum. És un excés preguntar-se si anirà al mundial, però n'hi ha d'altres de qui es reclama que vagen i no mostren tanta regularitat com el de Coslada: el València sense ell és molt menys equip, com vam patir a Vallecas. D'altra banda, cal destacar, com ja és tradició, el magnífic paper de Mathieu, que una vegada més es consolida com el millor central de l'equip, i amb diferència, i l'esforç de Paco Alcàcer: sempre correguent, sempre desmarcant-se, sempre lluitant els balons per alt amb defenses de més alçada.

De la segona part cal destacar el desencert d'alguns atacants del Vila-real. Cani, desquiciat per Joao Pereira, va fallar tantes passades com no creguem que recorde. Òliver Torres es va anar a la banqueta abans d'hora després de veure una targeta groga estúpida en fingir un penal. Uche no va estar tampoc massa fi. Etc. El València va dominar també la segona part, però el cansament va fer que la intensitat baixara, sobretot perquè Víctor Ruiz (amb un paper correcte)  hagué de ser substituït al descans per Vezo, la qual cosa feia que només quedara un canvi. Els visitants van fer-se un poc amb el joc quan avançaren la línia de pressió, però no crearen massa ocasions. 

Només una altra errada defensiva (com la de Bernat, però a l'altra banda), un malentès entre Joao Pereira, Vezo i Javi Fuego, va permetre a Gio marcar quan Guaita ja estava venut, i ens va fer patir un poc. No per com de prop estigué el gol de l'empat (que estigué més aviat lluny), sinó perquè hauria estat injust i inexplicable que el Valencia no guanyès el partit d'anit. 

En definitiva, una victòria merescuda front a un rival devaluat per la longitud de la temporada, per haver de jugar lluny del seu estadi i, sobretot, pel rival que tenia en front. Una victòria que, tirant de tòpic, ens permet somniar amb aconseguir plaça europea. Esperem que la línia continue sent ascendent, que puguem seguir somniant. F.A.