Prova superada: el València va fer els deures a Bulgària i rematà la faena a Mestalla.

Foto Levante-EMV

Un dijous laborable i de ressaca fallera, a les 19.00 hores, i amb un marcador favorable per la victòria al partit d’anada (0-3), no era com per a esperar un Mestalla de gom a gom. Es van acomplir els pronòstics.

Contràriament, l’afició búlgara era molt nombrosa i, encara més, sorollosa. No de bades la colònia búlgara a les terres valencianes és considerable (a la zona de la Safor, per exemple), així que és fàcil imaginar que als que havien acompanyat el Ludogorets Razgrad des del poble s’havien sumat els búlgars que tenen residència a casa nostra. Tan sorollosos i tan animats estaven els forasters que durant bona part dels primers quaranta cinc minuts se’ls sentia animar el seu equip prou més que a l’afició local. Havien vingut a provar, a intentar si més no un resultat honorable. Van aconseguir perdre només per 1-0.

El València va jugar amb comoditat, la comprensible després d’haver obtingut la victòria a casa dels búlgars. Anit, l’equip va tornar a transmetre bones sensacions i, lamentablement, també algunes senyals negatives. Entre les primeres convé destacar la columna que sustenta l’equip: Alves, Mathieu, Parejo i Alcàcer. Constitueixen el pal de paller del grup de Pizzi: el brasiler va fer –una vegada més- un paradó de gran categoria; el francès va estar ferm i confiable protegint la porta d’Alves; el madrileny va moure amb criteri l’equip des del centre, i el de Torrent posà un gol que el reivindica com el millot botxí de la Casa. Si ells funcionen, la cosa pot acabar bé. Si falla Parejo al mig del camp, si no arriben pilotes a les ales i no enganxen amb Alcàcer, la cosa pot acabar mal. Anit, a més, van ser ben complementats per Pereira i pel jove Gayà (encara un juvenil que va acomplir de forma notable).

Pel que fa als dèficits, cal anotar la nul.la aportació del xilé Eduardo Vargas; i van ja uns quants partits que l’home no actua en consonància amb la qualitat que ha demostrat en altres clubs i en la selecció del seu país. Víctor Ruiz i Michel són poc fiables a l’hora del passe i l’amic Jonas no va aportar res en eixir a substituir Paco Alcàcer.

La competició europea s’empina i s’empina, ja no queden peretes dolces i avui sabrem amb qui ha de veure’s les cares el València en quarts de final. Tanmateix, diumenge serà el Vila-real el qui xafarà Mestalla i vindrà, clar, amb les pitjors intencions. Si encara queda alguna oportunitat d’estar en Europa la temporada pròxima, si encara queda alguna, és condició ineludible guanyar als de La Plana. Pensar que el València pot estar en Europa en quedar campió del torneig de la UEFA és una cosa lícita i simpàtica, però –no ens enganyem- no és massa realista. Així i tot, caldrà intentar-lo.

No obstant, la Lliga és una necessitat per al València. Veurem què passa diumenge a Mestalla, però més val que els jugadors no malbaraten les poques opcions que encara tenen d’acabar l’any amb una classificació que no siga una taca en la història del Club. Si, a més a més, s’arriba lluny en la competició europea, millor que millor. I si arriba un comprador que està disposat a invertir per tal que el VCF siga un club de Champions League, encara més que millor. Ara bé, de moment, anem a pams i el pròxim és donar-li un disgust als nostres amics de Vila-real.