Un recital d’impotència a Donostia.

Foto Levante-EMV

El València va fer evident davant la Reial Societat que els dèficits que arrossega no són conjunturals sinó que afecten l’estructura de l’equip i, també, del propi Club en la mesura que la plantilla està molt descompensada i és ciclotímica. Anit a Anoeta els de Pizzi van fer tot un recital d’impotència, de manca d’encert, i van desplegar un rosari d’errors que van costar tres punts que allunyen la classificació per a jugar en Europa la pròxima temporada. Què s’ha fet de l’eufòria de Bulgària?

N’eren cinc les derrotes consecutives que el València havia patit davant els bascos de Donostia. Ara ja ne són sis. I la d’ahir va ser de les més merescudes. Un equip desangelat, sense velocitat ―exasperant resulta Jonas, un home que es pensa que juga a Brasil, a una marxa inferior a la d’Europa―, sense idees, amb homes auto anul.lats, i amb d’altres incapaços de fer cosquerelles als centrals d’Arrasate.

El València va tindre més possessió de baló (61/39) però això no significa res: és el resultat dels passes horitzontals en defensa entre Senderos i Víctor Ruiz, que sovint acaben cedint la pilota a Alves. Aquest acaba fent patada a seguir  per a que la dispute per dalt... Piatti, el nostre pivot. Els de Pizzi van llançar més córners que els bascos (6/9), però pràcticament cap d’ells va tindre perill per a la porteria del xilé Bravo. Parejo, que va llançar quasi la totalitat, no aconseguia que la pilota passara del primer pal en la major part d’ocasions. Els centrals pugen, es peguen la carrera per arribar a l’àrea i com que el córner resulta tan dolent tenen que esprintar per a recuperar la posició en defensa. I és que la Reial és molt més vertical, clar que té homes molt ràpids, com Vela i Griezmann, acompanyats per un davanter centre dels de tota la vida, Agirretxe, que va marcar un gol preciós amb una rematada de cap a un centre esplèndid de José Angel.

El València va perdre més balons que la Reial (76/66), i va fer 120 passes més que els d’Anoeta (377/497). Són xifres que estaran fent pensar a Pizzi i els seus col.laboradors. Igual que la gran quantitat de faltes en atac que xiulen als davanters valencians. A més, caldrà que es pregunten que va passar ahir per la banda esquerra: ni Bernat ni Piatti van tindre la seua nit. Sols Barragán per la dreta va aportar algunes bones pilotes centrades. Vargas es va prendre la nit lliure, i Araujo va jugar (és una forma de dir-ho) vint minuts i encara no va fer ni una jugada meritòria. El centre del camp, fluix. Parejo és el cap de màquines, i anit simplement no va estar al nivell que d’ell s’espera.

El més destacat va ser Alves. En el minut 23 de la segona part, poc després del gol dels bascos, un contracop rapidíssim ―la jugada següent a una de les poques ocasions del València en l’àrea de Bravo― va posar la pilota als peus de Griezmann. El francès controlà el baló amb classe i va armar la cama. Disparà sec i col.locat, però allí estava Alves aguantant-li la jugada. Un paradó. Chapeau, pensaria el francès.

No obstant no va servir de res. L’equip no va sentir-se encoratjat per la bona acció del brasiler. Pizzi va treure Vargas per Araujo, i va deixar Jonas sobre el terreny de joc. Un baló que li caigué des de l’esquerra, fruit d’una combinació ràpida per la banda entre Bernat i Fede li arriba als peus. Quan va voler rematar ja tenia mitja dotzena de bascos tapant-li la línia de gol. Desesperant. La falta que fa Paco Alcàcer. El València actual no pot no comptar amb ell. Ahir va ser per sanció, però l’equip sense ell és com si no tinguera dents. Conclusió: un recital d’impotència sobre la gespa d’Anoeta i Europa s’allunya, s’allunya, s’allunya... Adéu Europa, adéu.