Europa cada vegada més lluny

Foto Levante-EMV

Els aficionats van al camp a veure guanyar al seu equip, i si això passa tornen a casa tan contents. Si no són testimonis d’una victòria, com a mínim demanen que els jugadors treballen. I que treballen de valent. L’empat d’anit a Mestalla davant l’Athletic va ser d’aquest darrers. Els xicots de Pizzi van fer mèrits per a endur-se els tres punts, però també és cert que els de Valverde no estan dalt de la taula classificatòria per casualitat. L’empat no va ser injust, vist el que els dos equips van posar sobre la catifa de Mestalla, però tot i amb això, el respectable se’n va anar calent d’orella per culpa de l’àrbitre.

No és fàcil ser àrbitre. És una activitat amb un coeficient de dificultat molt elevat. Ara que si la cosa ja és complicada i un encara la complica més, la situació resulta explosiva. Justament això és el que anit va fer l’andalús Fernández Borbalán. Molt malament ajudat pels auxiliars de les bandes, l’home va donar un recital d’errors que encabronaren els jugadors i el respectable, que va fer un càntic desconegut fins ara: “Corrupció en la Federació”. Molt malament Fernández Borbalán:  especialment pel penalty que assenyalà en l’àrea del VCF i que va transformar amb molta classe Aritz Aduriz. La mateix que va demostrar el públic que va acomiadar-lo amb una sonora ovació en retirar-se del terreny de joc.

El partit va estar molt equilibrat. El València posà més ganes, però els bascos van estar molt ferms en defensa i molt atrevits en pressionar l’eixida de baló dels valencians. Els números de l’encontre ens diuen que amb una lleugera descompensació quant a la possessió del baló (53/46 a favor dels de Pizzi) i dels córners (10/5), la resta de les variables van esdevindré molt igualades: 4/5 en remats, 104/103 en balons perduts, 82/78 en recuperats, i 14/15 en faltes.

Es pot dir que l’equip va estar bé i va posar el que cal posar per a guanyar a un rival de campanetes, cosa que si s’haguera fet a Vallecas no hauria costat els tres punts. Davant el Rayo no va estar Parejo i es va notar massa. I és que el joc del València passa pel madrileny. Ell mou la pilota i l’equip, i quan les bandes es desdoblen correctament en profunditat, Pereira i Feghouli per la dreta i Bernat i Fede per la contrària, l’equip és consistent i genera perill. Ahir tots van fer la seua faena, i per tant allò que s’ha de demanar és mantindré el nivell i la intensitat d’ahir en els propers partits.

S’hauria de millorar l’eixida del baló, que és una feblesa del València des de fa temps quan els contraris, com ahir l’Athletic, el pressionen en la frontal de l’àrea. Muniain, el xicot, va donar per a salar a la defensa del València, especialment pel costat dret. Si la pilota arriba a Parejo, la cosa canvia, però si no és així, malament es posa la situació. Una altra cosa a millorar són les pilotes llargues i centrals de Dani Alves. Molt poques queden en possessió dels seus companys, encara que Alcàcer les lluita totes.

Ara, exposat en un aparador com està el Club, esperant un comprador de possibles que estiga disposat a invertir, és evident que la situació de cara a la temporada pròxima es com més va més complicada. Europa està més lluny que fa vuit dies, perquè el VCF n’ha tret només un punt dels sis possibles, i els competidors directes (particularment el Sevilla)  estan sumant de tres en tres.

Cal, tanmateix, continuar confiant en que els resultats positius arribaran. Jugant com ahir davant l’Athletic de Bilbao no serà fàcil guanyar-li al València. No hem de perdre l’esperança.