Saber patir també és important. Un punt de premi per resistir amb ungles i dents.

Foto Valencia Plaza

En moltes ocasions hem escrit que el València era un equip sense ànima, sense coratge, poc preparat per a competir, i insolvent a l’hora de sobreposar-se als infortunis, als errors arbitrals i a la garra dels contraris. Anit, a Sevilla, l’equip entrenat pel Macanudo Pizzi va desmentir aquesta imatge de poca o nul.la ambició i va aconseguir treure un punt del Sánchez Pizjuán que potser valuós.

Es poden dir moltes coses dels de Mestalla davant el Sevilla. Que van dominar la primera part, però sense encert cara a porta. Que l’equip va mostrar-se molt superior en defensa i en el mig del camp als andalusos però que no es va arribar a posar a prova al porter Beto (de fet, ni un remat del VCF entre els tres pals en els 94 minuts de joc), que l’arbitre no xiulà un clar penalty sobre Feghouli, que Fede no va tindre la seua nit, que l’algerià i Barragán van crear més perill per la dreta que els seus col.legues de l’altra banda, que Alcàcer no va encertar en una ocasió favorable encara que va treballar generós com sempre, que la defensa va estar molt solvent davant les pilotes sobre l’àrea (catorze córners van llençar els d’Emery, per un tan sols els de Pizzi)... En fi, moltes coses.

Convindria, tanmateix, destacar-ne dues qüestions d’interés pel que fa al partit: una bona i una altra dolenta. La mala va ser que Vargas no va estar a l’altura del que vam veure a Barcelona i a Mestalla davant el Betis. La bona va ser Alves, que va salvar l’equip en les dues grans ocasions del Sevilla: una en parar el penalty que li van xiular a Joan Bernat, i l’altra en treure de forma espectacular un remat de cap d’Iborra a boca de canó.

Dues coses, llavors a destacar? No, per a ser justos caldria destacar-ne una més: la fortalesa defensiva de tota la segona part. I és que el partit va convertir-se en un altre distint quan al minut 5 de la segona part Ricardo Costa fou expulsat per doble targeta groga (que hauria pogut ser penalty). A partir d’eixe moment el València apenes va preocupar Beto, i l’encontre es va convertir en un setge dels andalusos sobre l’àrea dels valencians. La pilota no li’n durava més que uns pocs segons, i el Sevilla es va fer l’amo i senyor d’ella. Pilotes i més pilotes posaven els homes d’Emery sobre l’àrea valencianista i allí estava Senderos (que havia eixit per Fede, després l’expulsió de Costa) junt a Mathieu per contenir els remats de Rakitic i de Bacca. Pizzi va fer canvis defensius: Pereira per Parejo i Keita per Alcàcer. Era el que tocava: resistir. L’afició patia de valent. Tots teníem la por de perdre per algun error, per algun retruc, per algun colp de fortuna dels sevillistes. Doncs no va ser així. L’ordre del míster era resistir, mantindré la posició, i ho van aconseguir.

Tot amb tot, els xicots de Pizzi van estar buscant una jugada d'estratègia fins al darrer segon, però no van tindre sort. O sí. Perquè més d’una jugada discutible es va produir en l’àrea valencianista que el del xiulit no va veure.

Al remat, un repartiment de punts que genera un quàdruple empat a 32 punts entre Sevilla, València, Espanyol i Llevant, que ocupen els llocs del 7 al 10 en la classificació. Tots a cinc punts d’entrar en zona UEFA i a dotze de la de Champions.  Diumenge 23 es veuran les cares amb el Granada, que està en la part tranquil·la de la taula, i al que caldrà vèncer per a mantindré les aspiracions a entrar en la part noble de la competició.