5-0: Èxtasi en la grada.

El dia de l'homenatge de Mestalla a Luis Aragonés, el València ha donat un repàs al cuer de la lliga. El silenci sentit per l'entrenador madrileny, acompanyat per una gran pancarta en la Curva Nord i per la presència de jugadors del VCF d'aquella època han servit per reconèixer el paper del "Sabio de Hortaleza" qui, per cert, també va dirigir al Betis. Ara bé, estarem tots d'acord en que no hi ha millor forma d'homenatge que el que s'ha vist en els 90 minuts següents. 

El d'esta vesprada ha estat el partit més plàcid de tot el campionat per a l'afició valencianista. El principi ha estat poc lluït, amb domini però sense massa ocasions; moltes menys, encara, n'ha tingut el Betis, que ha fet un partit tan roïn que es recordarà durant un temps. Poc a poc, però, el València ha anat acostant-se i creant perill, ara un remat de cap de Vargas, ara un xut de Piatti. Després d'una clara ocasió del xilè que ha anat a còrner, Mathieu, sol i sense botar, ha marcat un bon gol de cap. 

Era vora el minut 40, i des d'eixe moment, el Betis ha desaparegut. Encara pitjor, ha donat tantes facilitats a l'atac valencianista que semblava que ho fera a propòsit: pèrdues inexplicables, excessos de confiança -cosa poc lògica amb 3 a 0 en contra- i de lentitud en els moments menys oportuns, manca de contundència en pràcticament cada ocasió... A més, atacants que en altres ocasions han fet estralls (o, si més no, ens han donat algun esglai) com Rubén Castro, Leo Baptistao o Joan Verdú, han estat menys perillosos que el defenestrat Hélder Postiga en una de les seues pitjors aparicions. I clar, així, fins i tot el València, amb les dificultats que ha tingut tot l'any per fer gol i perquè no li'ls facen, ha pogut gaudir i fer gaudir. 

Ja no és notícia que tot el futbol del València té la seua raó de ser en Dani Parejo. El seu paper, siga més o menys determinant en el resultat del partit (avui, per exemple, no ha marcat, però sí ho va fer contra el Barça) és, ara per ara, imprescindible. Es mou per tot el camp, recupera balons, el mateix està per començar la jugada amb els defenses que intentant rematar-la en l'altra àrea, i no es deixa influir per algun error puntual que puga cometre. Banega, amb l'afició en contra, tenia difícil llevar-li el lloc, i de cara al mundial no es podia permetre calfar banqueta tota la segona volta. 

Tampoc sorprendrà ningú el dir que qualsevol paregut entre els Feghouli i Piatti de fa dos mesos i els actuals és pura coincidència. L'algerià ha fet el seu millor partit de la temporada a Mestalla (encara que en l'anada de Copa del Rei també estigué bé). Sempre perillós per la banda dreta, amb una eficàcia en el regat que no se li recordava, i amb una forma de definir espectacular en la jugada franca que ha tingut. Per la seua banda, el menut Piatti s'ha fet amb l'extrem esquerre definitivament, i aprofita cada vegada més la seua velocitat i la seua tenacitat (que de vegades guanye de cap alguna pilota dividida és digne d'elogi). Amb el també menut Bernat fa molt de mal. Per la seua part, el valencià ha estat correcte però amb menys protagonisme que altres dies -cosa que, certament, no és culpa seua: que el millor jugador d'un equip siga el lateral esquerre no sol ser massa positiu.  

El que sí que es notícia és que poques vegades la defensa del València ha estat tan segura com esta vesprada, i molt poques vegades ho ha estat amb un central debutant. En efecte, Philippe Senderos ha fet un gran partit. Potser la feblesa del rival no permeta fer-se una idea de quin és el rendiment que es pot esperar d'ell, però amb els vuitanta minuts que ha estat al terreny de joc (substituït pel també debutant Vezo: altra bona nova) n'hi ha prou perquè Ricardo Costa tremole: l'hispà-suís té un físic imponent, i almenys avui ha demostrat jugar bé amb els peus i no ser més lent que el portugués. Per cert, Mathieu, com a company a la defensa, ha estat impecable.

També és nou el bon debut del davanter Eduardo Vargas a Mestalla. És un jugador hàbil, agressiu i intens, i tot i que en algunes fases (sobretot en la primera part) les seues intervencions han estat un tant intermitents, ha fet un partit més que destacable, refrendat amb el gol que ha fet cinc, amb un gran remat en una internada veloç. Pel que s'ha vist, potser no tinga tanta classe com Jonas Gonçalves, però sí és molt més ràpid, i igualment intimidant. Per últim, hem d'alegrar-nos del moment dolç de cara a gol que atravessa Paco Alcácer: un gol de davanter pur, en desviar un tir de Vargas al fil del descans, i un gran remat de cap a centrada de Barragán (que també ha estat bé) han fet que Mestalla es posara dempeus per acomiadar-lo. El jove brasiler Vinícius Araujo no ha debutat, però l'afició també espera grans coses de qui sembla ser la gran promesa del futbol carioca.

El que ha passat esta vesprada és, en definitiva, una cosa important que demanàvem: que l'equip no només responga quan s'enfronta a un rival duríssim, sinó que demostre la seua superioritat front a contrincants de menys entitat com el d'avui. El resultat, contundent com feia temps que no veíem, serveix per deixar clar que la victòria de dissabte passat al Camp Nou no pot quedar en anècdota. Els aficionats volem confiar en que ara és quan, de veritat, comença el València de Pizzi. F.A.