El dia que li vam treure un queixal al dentista.

Foto El País

Anàvem a la consulta del dentista [Caparrós dixit] amb més prevencions que vergonya i, mira per on, després de patir de valent durant la primera mitja hora, la consulta acabà amb el dentista a la butaca, amb un queixal de menys, i el pacient amb els tres punts a la butxaca camí de València. Qui ens ho havia de dir.

No n’hi ha hagut baixes cardiològiques, que sapigam, entre els membres de la direcció esportiva del València. La setmana ha sigut frenètica, i el final, literalment els minuts del fem, han resultat no aptes per a persones amb problemes de cor. Quins nervis, quina tensió d’eixides i d’entrades de jugadors. Fins a completar les quatre incorporacions i les cinc baixes, la secretaria tècnica ha treballat de valent (ben fet per Rufete i companyia): Banega, Postiga i Pabón no són marxes que l’afició tirarà de menys. Guardado es un home que ha acomplit, sempre més en atac que no en defensa, però no és objectivament el lateral esquerre que el València necessita. I el xicot càntabre, Canales, es quedarà en allò que pogué ser i no fou. Ja veurem com li va per Donostia.

Amb eixa setmana com a precedent, -vaya semanita, que dirien a l’ETB-, sumada a les tensions mercantils, amb els estira i arronsa entre Bankia, Salvo, Martínez i la Fundació, el Consell del PP –sempre fantasmagòric-; després de l’esperpèntica assemblea de fa vuit dies a Mestalla; no hi havia massa d’espai per a l’optimisme respecte d’allò que podia passar a Can Barça. I passà el que només el optimistes patològics podien imaginar: que amb la visita al dentista tornarem a casa amb un somriure del tamany del de Julia Roberts. Quina alegria... al final.

Durant el partit volaven els twitts amb amics i patidors del VCF. A Numeradadescoberta preníem notes, -res que veure amb Mourinho- i durant la primera mitja hora ens temíem el pitjor. Quin mal moment per a visitar els del Tata Martino, pensàvem. La resposta, resignada i defensiva era: bé, avui el darrer revolcó i a partir de la setmana pròxima a Mestalla, amb les incorporacions a la plantilla, caurem sobre el Betis i començarem la remuntada heroica. Doncs va a ser que no. Que l’heroisme ha començat aquesta jornada. Ni més ni menys que a casa del líder, del millor equip d’Europa i, probablement, del món.

Durant els primers trenta minuts es va acomplir el guió. Abans del minut 7, el Barça ja s’havia posat per davant amb un remat de fortuna d’Alexis, aquell que anys arrere no embocava ni en la ratlla de gol i ara les encerta totes. Semblava que tornaríem amb un cabàs que no cabria al tren. I és que quan el Barça es posa a tocar balons pràcticament en la frontal de la teua àrea, comença a obrir pels costats, a fer passes interiors, a traçar diagonals, a canviar pilotes d’un costat a l’altre, i tu, amb penes i treballs, rebutges pilotes com si tingueres artrosi geriàtrica o un atac de lumbàlgia aguda, fa la impressió que el pànic és la sensació generalitzada de l’equip. Els qui ho veiem des de fora –a la televisió en aquest cas- voldríem que l’àrbitre xiulara el final per a poder moure a casa sense que ningú ens preguntara pel partit. 

Són eixos moments, i van ser eterns, -tant com poden ser mil vuit-cents segons d’angoixa- en els que semblava que el Barça era un enorme gat català, negre i ferotge, que jugava i jugava, sàdic, amb un ratolí valencianet que corria i corria fugint de les urpes afilades del felí.

Tot i que els de Pizzi havien posat a prova el porter català amb un tir de Feghoulí, i que Ricardo Costa havia rematat de cap llepant el pal esquerre de Valdés, batut ja, el Barça manava al camp. Al minut 20 Alves parà una formidable a Messi, i dos minuts després una altra a Alexis. Els catalans pressionaven a vint metres de la frontal i els valencians patien el que no està escrit. Tot semblava discórrer segons la pauta prevista.

Però, després de la primera mitja hora el València comença a voler un poc més la pilota, a perdre-li –una miqueta, si més no- el respecte al Barça. I el qui ho intenta pot aconseguir-ho: minut 44, en una excel.lent jugada començada per ell amb una recuperació al mig camp, Parejo va establir l’empat a passe de Feghouli. Descans i mig somriure nerviós entre l’afició. Alguna cosa passa al vestidor. El VCF va eixir més atrevit i el Barça marejat, mig adormit. Al minut 48 es va avançar, de cap!!!, el petit Piatti.

Com l’alegria dura habitualment poc a casa del pobre, i com els àrbitres també són humans i sensibles a les jerarquies de poder, sis minuts després un penalty més que discutible, -més, molt més que discutible-, va significar l’empat de la bota de Messi. Cinc minuts, -oh meravelles de les meravelles- va tardar el València en tornar a posar-se per davant al marcador del Camp Nou: 2 – 3 es podia llegir en ell. Ens fregàvem els ulls.

Els de Mestalla van fer una hora de futbol de bon nivell, el suficient per a superar un equip que és de molta més qualitat individual però que, fa tota la impressió, és més dèbil de caràcter del que es podria sospitar. El Barça, com a equip va desaparèixer del terreny de joc [és sorprenent que els del Camp Nou feren el doble de faltes que els de Mestalla]. Clar que quedaven onze xicots [due, després l'expulsió d'Alba] que poden destrossar-te a la que t’encantes, però com a grup no existia. Pizzi va administrar molt bé els tempos del partit. Va donar entrada al debutant Vargas al minut 72, que va acomplir. Va substituir Paco Alcàcer, un xic que va fer un gol i va donar idea de ser un home en progressió i al qual cal donar-li minuts. Tot i amb les incorporacions.

Conclusió. Una victòria que sap a glòria. Una victòria com la que en molts, molts mesos sols han aconseguit el Bayern de Munich i el Reial Madrid. Una victòria que ha de significar el retorn a la competició d’un dels grans equips d’Europa. Un equip reforçat en totes les línies que ha de començar una dura escalada en la classificació fins arribar al lloc que, per història i per vitrina de trofeus, li pertoca.