El València guanya l'eliminatòria i jugarà contra el Ludogorets.

Foto Levante-EMV

La nit era fresca a Mestalla. La sensació tèrmica era la d’una temperatura inferior a la que marcava el termòmetre, i els peus del respectable van acabar a la vora de la congelació. A més, dijous de faena. Però es tractava d’un partit internacional, contra un club històric com el Dinamo de Kiev. A més a més, el resultat del partit d’anada, jugat a Nicòsia  pel avalots de la capital ucraïnesa, invitava a que la parròquia valencianista poguera imaginar que anava a passar una bona estona veient com els seus tornaven a guanyar els xicots del Dinamo. Error.

Error, error, error. El partit va ser roïn dels que passa el temps i ho recordes. Els valencians no estaven disposat a fer ni un gram més d’esforç de l’imprescindible, i els de Kiev van intentar complicar-li les coses als de Pizzi, però sense matar-se. Sense jugar-se-la de veritat. Els minuts passaven i la sensació era aquella de ni sopem ni es mor l’agüela.

Estava clar que si el Dinamo marcava, ells es vindrien amunt i el València ves a saber com podia reaccionar. I és que és tan recent el record de la poca solvència de l’equip que, a la mínima, a la grada es nota un no-se-sap-què d’allò més intranquil.litzador. L’equip no funcionava. Pereira pujava de tant en tant semblava que amb perill, però en perdre la pilota, els ucraïnesos entraven per la seua banda amb massa facilitat. Massa faltes als laterals de l’àrea, massa córners cedits, massa patiment per als aficionats. És de veres que s’ha guanyat en seguretat amb les pilotes penjades sobre l’àrea, és veritat que Alves transmet calma i pau interior al públic merengot. També ho és, al remat, que la rereguarda va acomplir: tant Joao com Costa i Bernat. Mathieu el millor dels de darrere, això també. I pel centre del camp, tret de Parejo que tornà a destacar una miqueta, la resta va passar quasi sense pena ni glòria.

El més preocupant, no obstant, és que costava una barbaritat passar de la línia de tres quarts del Dinamo. Quan no entren bé per les bandes, és molt difícil mantindré l’equip com un bloc compacte. Feia la impressió que es trencava pel mig, ja que era molt difícil connectar amb Vargas i Alcàcer. El de Torrent es buida a cada partit, però tot fa pensar que alguna cosa falla en el disseny tàctic. El xilé, per altra banda, va estar gris i poc aportà al joc de l’equip.

Si Parejo no desbordava pel centre o obria als costats, començaven les parets en curt, les que amb freqüència acabaven fent recular el baló cap arrere fins a donar-li-la a Alves que llançava pilotada llarga per a que, una vegada rere altra, l’abaixaren els centrals contraris i començaren un nou atac sobre la porteria del València.

Els minuts passaven lentament. La sensació de fred s’aguditzava amb la mateixa velocitat que s’evaporava la il.lusió que la immensa majoria dels aficionats havia dut a Mestalla: la de veure un partit tranquil, còmode i lluidor que els hi fera passar una bona estona. Res de res. Al final un zero a zero sense substància, que sols compensà els de la grada perquè el seu equip passà l’eliminatòria. Tot amb tot, el partit d’anit va ser un d’aquells dels que els qui vam ocupar el seient a Mestalla hauríem de ser indemnitzats pel Club.

Diuen els que saben que el president Fabra li va dir al de Bankia, Goirigolzarri, que han de vendre el VCF a algú que ens garantitze que en dos anys guanyarem la Champions. Estava la nit per a bromes o és que el MH president no sap de què parla? Una vegada més va perdre l’oportunitat que quedar-se callat. Tant bé com li para a l’home.