El VCF guanya per força mental.

Foto Levante-EMV

Els valencianistes vam passar ahir per la vesprada una de les estones més tenses dels últims mesos. No vam veure un gran espectacle futbolístic amb un Granada davant que va donar la cara i va posar-nos les coses molt difícils, però els tres punts es quedaren a Mestalla i això compensa el patiment, al cap i a la fi.

El partit va començar avorrit, prou avorrit, amb un València que només aconseguia crear perill per banda dreta, amb Feghouli i Barragán. Cada vegada sorprén menys que desplace Joao Pereira a la banqueta, donat el seu rendiment. El mig del camp amb Javi Fuego i Keita no es trobava, i la posició avançada de Parejo feia que no sempre intervingués en la jugada: mal assumpte per al joc del València. Quan el de Coslada agafa el baló, el València guanya en verticalitat, guanya profunditat; tot i que no és un jugador veloç ni seguidor de fer regats especialment complexos, és molt hàbil travessant línies de contraris i utilitzant el seu cos per protegir el baló. 

Vargas, l'únic punta, estava desaparegut, i Fede Cartabia va tindre una vetlada prou desencertada: lent per passar, complicant-se amb regats innecessaris, poc combinatiu amb Bernat. 

Per la seua banda el Granada no va regalar res. Tocava ràpid, els seus jugadors no retenien la pilota, i buscaven amb rapidesa l'àrea valencianista. No es pot dir que ens dominaren, però sí és veritat que esperàvem menys dels de Lucas Alcaraz, i que van tenir dues o tres ocasions que, encara que no van ser massa perilloses, sí ens van fer pensar que Pizzi devia tindre raó quan alertà de l'excessiva eufòria dels últims dies. (incís: devia tindre raó, però guanyar al Barça al Nou Camp, al Betis i al Dinamo de Kíev, i empatar contra el Sevilla en les circumstàncies de diumenge passat, dóna per a estar content, més després del que hem viscut en temps recents). 

Els últims minuts de la primera part van deixar-nos un més que possible penal per mans reclamat per Feghouli i uns quants acostaments a la porteria contrària . Especialment destacable fou una gran jugada personal de Parejo, finalitzada amb un xut de Fede a passada de Barragán, però el marcador no es va moure. 

Només començar la segona part, la poalada d'aigua gelada: un dels pocs errors en defensa de Javi Fuego (que no serà Xavi, però no sol errar en la seua àrea) va deixar la pilota franca pràcticament en l'àrea menuda perquè Piti marcara amb un llançament ajustat al pal. Des d'eixe moment, el València va fer més que fins aleshores, però amb poc encert. Va entrar Alcàcer per l'amonestat Keita i poc després Jonas pel desaparegut Vargas. Les coses no ixien, el València no carburava, cada treta de banda del Granada ocupava més de mig minut i, encara que els visitants prioritzaven el mantenir el resultat, no deixaven d'eixir amb força al contraatac. 

Però en una de tantes incursions per banda dreta, potser mereixent-ho més que pel joc d'eixos moments, per altres fases en què el València sí havia estat millor i per la urgència dels tres punts, Alcàcer rematà a la xarxa una centrada de Feghouli. Des d'aleshores, a uns 25 minuts del final, el València va veure que no tot estava perdut. Ara bé, les coses continuaven igual: joc poc fluid, una participació de Parejo menys intensa que el que es necessita, ocasions poc nombroses (una, però, particularment perillosa, amb un remat al primer pal després d'una bona combinació per l'esquerra rebutjat pel porter), dues o tres jugades del Granada guanyant temps protegint el baló en un cantó...  Míchel entrà per substituir el neguitós Fede, però tampoc es pot dir que el valencià tingués una intervenció afortunada: dues pèrdues de balons en defensa quasi fan perdre la paciència del respectable.  

No obstant això, a la vora del final, l'alegria desbocada. El gol, després d'una centrada pentinada per un atacant del debutant com a titular Rubén Vezo (complidor en defensa, acompanyat magníficament, com de costum, per Mathieu) va fer esclatar l'eufòria a Mestalla, va fer recordar tots els tòpics que parlen de l'èpica del futbol, de que el sacrificis no són en va, de la recompensa a la perseverància. El d'anit no va ser el partit més destacat dels homes de Pizzi, però la victòria continua sabent ben dolça. Per la urgència dels tres punts; perquè ningú abaixà els braços; perquè hem de continuar millorant, i de vegades calen injeccions de moral per poder fer-ho. F.A.