Una victòria merescuda per encetar el cicle Pizzi.

Foto Levante-EMV

Una nit freda i ventosa a Mestalla, amb una sensació tèrmica notablement baixa. No obstant, l’afició valencianista va comparèixer a la cita amb el seu equip. Era, a més a més, l’estrena de Juan Antonio Pizzi a la banqueta del València; un home del que la parròquia merengue espera que siga un revulsiu, que pose ordre en la Casa, que obligue a cada jugador a donar el millor que porta dins, i que comencen a millorar les prestacions esportives a l’espera que millore l’oratge econòmic i el quadre valencià puga adquirir algun nom important que incremente la potència de foc de l’Equip. I és que ahir, de nou, en l’enèsima oportunitat, Postiga va deixar clar, negre sobre blanc, que no està capacitat per a ser el davanter centre que el VCF necessita.

Visitava Mestalla el Llevant, anit un equip justetet, que va decidir deixar la pilota en els peus dels blanquinegres, per a jugar només a pressionar i replegar-se a l’espera d’una oportunitat: una pilota parada, un error dels valencianistes o algun regalet de l’àrbitre, el simpàtic –és una forma de parlar- Muñiz Fernández. No va ser la nit que els granotes esperaven. Amb una possessió de 77 a 23 a favor dels de Pizzi, amb només dos dispars a porteria –sols un amb perill, per cert per un error juvenil de Barragán- el Llevant UD no va mostrar arguments per a fer mal al València. 

És massa prompte per a començar a parlar de si es nota més o menys la mà de Pizzi, però el ben cert és que el VCF va fer anit dues coses més que novedoses infreqüents: la primera va ser la intensitat en el joc, i la segona la insistència en l’apertura cap a les bandes per les quals van percutir Bernat i Piatti per l’esquerra, i Barragán i Feghoulí per la dreta. Piatti va aconseguir un gol gràcies a la seua intensitat, al seu joc elèctric que quan funciona dóna fruïts. Anit se’n va anar amb la grada dempeus i corejant el seu nom; qui ens ho havia de dir!!!. L’algerià, mira per on, va recordar el que fou en els millors moments abans l’anterior Copa d’Àfrica. Un golet va ser el seu premi contable.

Està resolt el titular de la porteria? Ahir va ser el brasiler, en detriment del torrentí. Bé, si ha de ser així, que siga; però, deixem les alternàncies per a altres menesters. La defensa, ferma, particularment els centrals, Mathieu i Costa, tot i que els laterals no desentonaren. Oriol i Parejo, segurs i jugant amb confiança. Davant, Jonas perillós per als granotes, i Postiga, ai, ja ho hem dit, un espectador de luxe del partit d’ahir a Mestalla. 

Acabem una crònica en la que no hem parlat més que de futbol. Això és el que Numeradadescoberta desitja, demana, exigeix. Estem en el bon camí? Dimarts ens tornarem a veure les cares amb l’Atleti de Madrid. Això és un examen de gran categoria internacional. Ahir, després la victòria, l’afició valencianista, sempre disposada a l’esperança, ja somnia en plantar-li cara a l’huracà que el Cholo Simeone ens està preparant.